30/11/2011

Aconseguir la mateixa mel

4 min
Aconseguir la mateixa mel

Quan el 2002 vaig prendre possessió del càrrec com a rectora, hi va haver tres fets que em van cridar l'atenció.

El primer, que des que s'havia fundat la Universitat de Salamanca el 1218, jo era la vuitena rectora que havia ocupat aquest càrrec en una universitat espanyola i, atenció, la segona a Catalunya! (La primera havia estat la Dra. Rosa Virós, rectora de la Universitat Pompeu Fabra). Em vaig sentir aclaparada.

El segon és que quan vaig començar a redactar el meu discurs, el corrector automàtic de català no em reconeixia la paraula "rectora" i la subratllava en vermell. Em vaig sentir inquieta.

El tercer va ser la constatació que haver estat nomenada rectora de la Ramon Llull era notícia. Curiosament, el que despertava més interès per part dels mitjans de comunicació no era tant la meva possible capacitat professional i intel·lectual, sinó el fet de tenir quatre fills. Em vaig sentir confosa.

Malgrat tot, quan l'altre dia em va caure a les mans l'última enquesta de l'AQU en referència a Gènere i inserció laboral (2001-2011), vaig tenir una agradable sorpresa. Les dades indiquen que la inserció laboral de les llicenciades tres anys després d'haver acabat la carrera no presenta grans diferències respecte de la dels homes. De fet, els indicadors d'inserció laboral eren fins i tot superiors en el cas de les dones. Tot i així, hi havia dues dades que cridaven l'atenció: d'una banda, els càrrecs directius (escassos en tan poc marge de temps) ja es reparteixen de manera desigual entre homes i dones; elles ocupen un terç menys dels llocs de treball amb funcions de direcció. D'altra banda, en referència a les persones en situació d'inactivitat (encara que representen l'1% de la mostra), es posava de manifest que majoritàriament eren dones que havien optat per tenir cura de la família (l'índex era sis vegades superior al dels homes).

Aquesta mateixa enquesta es va passar deu anys després d'haver finalitzat els estudis. Dels resultats se n'extreu una bona notícia que alhora serveix per trencar alguns mites: tant la taxa d'inserció com la d'atur és equivalent entre homes i dones. A grans trets, doncs, podríem dir que no s'aprecia discriminació de gènere quant a inserció laboral. Malauradament, sí que es donen diferències importants pel que fa a la qualitat de la inserció, que es reflecteix a l'hora d'accedir a llocs de més responsabilitat, d'obtenir contractes indefinits i d'aconseguir el mateix nivell retributiu que els homes pels mateixos càrrecs.

D'altra banda, segons l'enquesta, tan sols el 44% de les persones entrevistades (amb una mitjana d'edat de 35 anys) té fills. Hi ha, doncs, un endarreriment significatiu de la maternitat, que posa de manifest les grans dificultats per conciliar la carrera professional amb la vida familiar i personal; aquest és per mi el problema actual més important. Val a dir que amb els anys ha millorat notablement la possibilitat de conjugar l'esfera personal i la laboral, però la dificultat amb què es troben les dones no és tant la possibilitat de treballar com la de fer carrera professional. En aquests casos, l'exigència de dedicació és molt superior, fet que lamentablement suposa renunciar a molts àmbits de la vida personal, cosa que les dones, en major mesura que els homes, no estem disposades a fer.

En la III Enquesta Adecco del 2009 realitzada a dones directives, el 49% no eren mares. Això feia que la taxa de fecunditat entre les dones amb alts càrrecs fos de 0,54, enfront de l'1,3 de mitjana general. D'altra banda, la majoria de dones consideraven que, més enllà del famós sostre de vidre imposat per la societat, són elles mateixes les que se n'imposen un altre "de ciment", ja que rebutgen importants càrrecs directius pels quals estan plenament capacitades. I per què ho fan? Senzillament, perquè no els compensa acceptar determinats llocs de treball si la vida familiar o personal se'n veuen seriosament ressentides. Quant a la possibilitat de reduir la jornada laboral per qüestions de maternitat, el 90% de les dones creuen que sol·licitar una jornada reduïda encara els pot perjudicar més la seva promoció professional.

El diagnòstic és clar, ja que la majoria de xifres són coincidents. És a dir, que tal com deia Joseph Joubert, "les abelles i les vespes liben les mateixes flors; però no aconsegueixen la mateixa mel". Però deixem de preguntar-nos "per què passa" i posem-nos a buscar "com ho resolem". En ple segle XXI, les solucions han de ser diferents. Avui les dones accedeixen en igualtat de condicions a les universitats, tenen expedients acadèmics brillants, són bones professionals i gaudeixen amb la seva feina. És evident, doncs, que no ens podem ni ens hem de permetre la pèrdua d'aquest talent, ja que suposaria una frustració social i alhora econòmica.

Ja fa uns quants anys, parlant de la criminalitat, vaig apuntar que una certa feminització de la societat podria aportar beneficis en la prevenció de la delinqüència. No tinc cap dubte que en el món laboral d'avui també es podria donar aquest canvi de paradigma. Estils de direcció considerats com a valors de la cultura femenina, el treball en equip, l'empatia, la facilitat per delegar, la recerca del consens i la participació, la flexibilitat i la capacitat d'adaptació a situacions ben diverses, de ben segur que marcarien un nou camí. Això juntament amb les facilitats de les noves tecnologies, un marc legal que empari el nou context de flexibilitat laboral i una manera de valorar el treball basada en els resultats i no en les hores de permanència a l'oficina canviarien el panorama en certa mesura.

Però això no és una qüestió de feminisme. Això hauria de ser una qüestió conjunta de tota la societat. Henry Kissinger deia, amb ironia: "Ningú no guanyarà mai la guerra dels gèneres perquè hi ha massa confraternització amb l'enemic". Doncs jo dic justament el contrari: aquesta batalla la guanyarem tots junts, encara que no siguem iguals.

stats