Publicitat
Publicitat

Al pedró

Portem uns dies -setmanes!- de vertigen. Afortunadament, però, la situació en què ens trobem no és una blitzkrieg -guerra llampec-, com algun articulista l'ha definida, sinó que estem davant de canvis pacífics en què l'única forma de violència prové de les idees atrinxerades que es resisteixen al canvi. En qualsevol cas, hi ha hagut més moviment aquests dies que en els trenta-cinc anys que portem de democràcia.

Es fa impossible aïllar-se del moment actual, d'escriure ara i aquí sobre alguna temàtica diferent i, alhora, em preocupa aquesta monotemàtica, perquè no podem ni paralitzar el temps ni minimitzar altres problemes que ens assetgen. Els francesos potser ens dirien que ens passa allò de " petit pays, petit esprit ", i és possible que en algun moment no els falti la raó, però no crec que sigui el cas de la situació actual. Malgrat tot, sóc conscient dels riscos que suposa viure obsessionat amb determinats temes, escriure, llegir i pensar sempre sobre el mateix... Per part meva, prometo fer un exercici de disciplina i escriure, també, sobre altres temes.

No paro de llegir i sentir tothora que s'ha trencat el diàleg, que s'ha produït el famós xoc de trens i, en conseqüència, que ens trobem davant d'una ruptura total de les converses. Però el diàleg és una cosa que no es trenca mai -o si més no, hauria de ser així-; si bé es pot interrompre, mai no s'abandona. Són força els articulistes que han comparat les actuals relacions Catalunya-Espanya amb la ruptura d'una parella, i plantegen el símil del divorci i les seves conseqüències. Tanmateix, tots sabem que davant la dolorosa ruptura d'una parella, si hi ha la possibilitat d'establir diàleg les seves conseqüències mai no seran tan negatives. Una separació pactada per les parts sempre és millor que les condicions que es veu obligat a imposar un jutge. En qualsevol cas, una separació és un llarg procés en què també hi tenen cabuda la mediació i, per què no, la reconciliació. El fet, però, és que a mi no m'agrada fer servir la comparació amb un divorci, sinó que crec que el símil s'acosta més a un procés d'emancipació dels fills.

Potser recorden que Unamuno deia que quan en Pere i en Joan parlen, no només estan parlant dues persones: d'una banda, parla el que en Pere creu que és i el que voldria ser, el que és per a en Joan i el que en Pere és en realitat; de l'altra, també són diversos els Joans que intervenen en el diàleg. Aquesta dificultat pròpia de les converses no només es dóna entre persones, sinó també entre cultures, religions o nacions.

Tampoc no cal ser enginyer per saber que tot i que els ponts salven els precipicis, no se sostenen en el buit sinó a través de com a mínim dues bases, una a cada riba. Aplicat al diàleg sembla, doncs, que aquest no necessàriament ha de suposar caure en el buit del nihilisme perquè ha d'aixecar-se sobre certs fonaments, potser parcials i relatius, però prou sòlids: com a mínim un des de cada riba.

Es diu que quan es van reunir Mas i Rajoy a la Moncloa cadascun d'ells era a una banda del riu. També sembla que no van poder o no van saber trobar ni una sola fusta, pedra o corda que els permetés bastir un pont entre les dues ribes per intentar construir algun punt de trobada. El cert és que, finalment, la negativa al diàleg no ha anat malament a cap dels dos dirigents. A Mas la ruptura del pacte fiscal l'ha legitimat per donar per conclosa aquesta legislatura i convocar unes eleccions que li permetin obtenir una àmplia majoria per governar i establir un nou full de ruta absent d'aliances parlamentàries incòmodes. La seva ha estat una jugada estratègica pròpia d'un home d'estat. Rajoy també sembla que se n'ha vist beneficiat: el seu no rotund li ha permès presentar-se davant dels seus com un home coherent, d'idees fermes, d'un centralisme sense arestes i poc donat a les vel·leïtats autonòmiques. Tot plegat ha provocat que des de cada riba es parli de qüestions molt diferents de les que havien ocupat el nostre dia a dia i, amb passió i acalorament, la conversa s'ha desviat de la monotemàtica crisi i les retallades.

Malgrat tot això, crec que hi ha una gran diferència entre Catalunya i la resta de l'Estat, i precisament no prové de l'àmbit polític. Bona part del poble català, el que podríem anomenar la societat civil informal, està vivint aquest procés amb molta il·lusió, com una oportunitat diferent, i defuig les idees catastrofistes. És com si hi hagués un aire renovat que ens permetés de respirar millor, especialment en el cas dels joves, que no tenen por de les terribles conseqüències anunciades, en part perquè difícilment els poden anar pitjor les coses. No obstant, això no elimina la necessitat de posar seny en tot aquest procés i de dissenyar-lo amb molta cura.

I ara, doncs, que ens trobem en el pedró, la dificultat és saber si la creu de terme que tenim al davant indica l'entrada o la sortida del poble. Tampoc no sabem si serà necessari trencar plenament amb l'esperit de transició per emprendre l'anomenada transició nacional, o si serà possible d'encaixar el trencaclosques. Pel que fa a mi, sigui per convicció o simplement per esperit de supervivència, m'atreviria a dir que el que cal és mirar sempre cap al futur. Pensin, si no, en l'esposa de Lot, que es va convertir en estàtua de sal pel sol fet de mirar enrere.