Afinals de juny s'aprovava la reforma més important dels últims temps que afectava el Consell General del Poder Judicial. Moltes vegades m'han sentit a dir que els problemes de justícia d'aquest país acostumen a estar a la cúpula i no a la base, i amb això donava a entendre que les dificultats més grans es concentraven al Consell General del Poder Judicial i al Tribunal Constitucional. També és cert que des del punt de vista de les competències de justícia, gairebé no han arribat a l'estat de les autonomies i, per si no n'hi hagués prou, la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut va anul·lar part dels preceptes referits a justícia; entre els quals, les competències del Consell de Justícia de Catalunya.
Quan algú ha treballat des de dins en una institució, no és que tingui més legitimitat per criticar-la o lloar-la, però en tot cas sol tenir-ne més coneixement. En aquest sentit, el fet d'haver exercit com a vocal del CGPJ entre els anys 1996 i 2001 em va permetre tenir una noció més profunda del funcionament intern de la justícia. Sempre dic que no va ser una tasca fàcil, per descomptat, i em van sorprendre moltes coses, però no tot era negatiu, ni de bon tros.
Des de la seva creació, es van posar moltes esperances en el Consell com a òrgan constitucional. La seva funció principal era vetllar per la independència dels jutges davant del poder executiu, a imatge i semblança del Consiglio Superiore della Magistratura italià. Avui m'atreviria a dir que si es pot parlar del seu fracàs és fonamentalment per les ingerències dels partits polítics, pel seu desig de controlar-ho tot i d'una manera molt particular la justícia. És evident que també hi ha hagut una sèrie d'actuacions afegides que no hi han ajudat, com ara els viatges de l'anterior president, l'escàs control, les lluites internes o l'excessiva politització. Però val a dir que de portes endins en moltes ocasions ha primat més el criteri professional que el polític.
Però aquests òrgans tan nombrosos -el Consell el formen vint persones, totes juristes, més el president- fan de mal governar i és complicat que siguin eficaços. Les deliberacions, especialment les més complicades, solen ser llargues i s'intenta que siguin consensuades, per la qual cosa porten aparellades unes importants sensacions de pèrdua de temps. Per altra banda, són institucions en què la decisió de treballar amb més o menys intensitat depèn molt d'un mateix, més que del ritme de la mateixa institució.
El Consell necessitava una reforma, en això hi estàvem tots d'acord, però a l'hora de decidir com s'havia d'escometre, el més important era replantejar quina havia de ser la seva funció primordial. Si la idea d'enfortir la independència judicial continuava sent la més important, sens dubte que no s'ha anat pel bon camí. En aquest sentit, les denúncies de les mateixes associacions no s'han de prendre només com una defensa partidista: la llei aprovada desmantella literalment el Consell.
Vint persones era un nombre excessiu, i no hauria passat res si s'haguessin reduït a la meitat (és a dir, a deu), però amb igualtat de drets i obligacions per part de tots els membres. Tanmateix, s'ha optat per una comissió permanent reduïda, que és la que dominarà tots els temes, un fet que obliga la resta de vocals a una participació molt baixa, si només acudeixen a les sessions plenàries. No és cap secret que per conèixer la cultura i el funcionament d'una institució cal viure-hi i dedicar-s'hi plenament. En aquest sentit, quasi els puc assegurar que les votacions finals encara estaran molt més polititzades que ara.
Sovint, en moments de crisi i de corrupció com el que estem vivint, la justícia emergeix com un valor a l'alça, i els ciutadans hi dipositen més confiança. Sens dubte, no és una bona notícia que determinades persones vinculades a les institucions més importants del país estiguin sota sospita, com tampoc no ho és que proliferin tants casos de corrupció. Això implica que en el passat s'ha actuat amb poc rigor i control, tant individual com col·lectiu. Però seria molt pitjor que arribada aquesta situació s'hi estengués, a més, una sensació d'impunitat.
En aquest sentit, per a la independència judicial que tant li ha costat d'aconseguir a aquest país, la reforma plantejada no és en cap cas una bona notícia, ni en el fons ni en la forma. Però haurem d'esperar al setembre a veure com es gestionarà aquesta renovació. Si no hi ha hagut consens en la reforma, veig molt difícil que n'hi hagi en els nomenaments. Quin avorriment, oi? Em diran, i amb raó, que és un déjà-vu tan poc original, i amb els problemes que tenim...
