Al final ha arribat la calor. Ho desitjàvem tant, que ara no ens podem queixar, però és que a més hi ha un altre termòmetre que també ha pujat uns quants graus. El cert és que tot el que està passant a la vida pública és molt greu, però al final, mirin què els dic, arriba a fer-se avorrit i tot. De vegades no puc evitar la sensació que llegeixo els diaris o escolto les notícies més per obligació que per devoció.
I és que de debò que no acabo d'entendre que amb coses que no són especialment complicades no siguem més curosos, més prudents, més subtils, més pulcres i refinats. Em refereixo en concret al nomenament d'un magistrat del Tribunal Constitucional que està afiliat a un partit polític (sigui quin sigui), i que, a més a més, en aquest cas, resulta que és el president del tribunal. La norma s'ha d'interpretar des de la racionalitat jurídica; la prohibició constitucional que jutges i magistrats pertanyin a cap partit polític és, en qualsevol cas, èticament convenient que s'apliqui al Tribunal Constitucional, per bé que jurídicament pugui ser discutible. Vaja, que al final ha de ser així de totes totes ( sea por el fuero o por el huevo , que es diria popularment en castellà).
Però anem a pams: ¿és que les sentències del Tribunal Constitucional no són de compliment obligat? Què són, aleshores, si no es poden entendre com a poder judicial en sentit ampli? Se m'acut una idea genial: que sigui un mer òrgan consultiu i que, en conseqüència, només emeti dictàmens i informes. Si fos així, els asseguro que més d'un català faria una gran festa. I, és clar, en aquesta línia argumental, em pregunto: i els seus magistrats, què són? ¿Els anomenem així per gust, o és que ocupen una funció que no els correspon? El cert és que el més correcte és considerar-los magistrats o magistrades del Tribunal Constitucional, però ara resultarà que només n'eren membres...
Sé que jurídicament parlant tot és discutible: quan les normes no són clares i han de ser interpretades, es tracta de considerar què és el que resulta més adequat a la funcionalitat del Tribunal, i, en aquest cas, la norma més elemental de prudència hauria aconsellat evitar un conflicte d'aquesta magnitud, sobretot perquè, com he dit moltes vegades, aquest país té molts juristes entre els quals escollir.
Per mi, en un pla estrictament formal, resulta molt més preocupant que ni tan sols s'hagi tingut en compte que aquesta situació podia afectar la parcialitat de les sentències i que s'hagi optat justament pel contrari, és a dir, per la seguretat i la fidelitat en el terreny polític, que en aquest cas no és ni el més ètic i ni tan sols jurídicament el més correcte.
Però intentem oblidar-nos de tot això, si podem, perquè al setembre ens ho trobarem igual. D'aquí uns dies molts de nosaltres marxarem de vacances i d'alguna manera intentarem deixar els problemes a casa. Encara que avui dia, certament, amb això d'internet, els smartphones i les xarxes socials, es fa difícil desconnectar. En tot cas, sigui més a prop o més lluny, a la muntanya, a la platja o al camp, canviarem d'escenari, i si això tampoc no és possible, com a mínim variarem la rutina. Tornarem a casa dels pares, avis, parents o amics i un cop més, sota qualsevol pretext, s'imposaran aquelles fantàstiques i llargues sobretaules, probablement molt més interessants que qualsevol de les tertúlies hivernals.
En el meu cas, novament canviaré els llibres pels fogons i procuraré no enfadar-me pel fet de no saber quants serem a taula; és a dir, hauré d'acceptar que ens mourem en una possibilitat diària de dos a vint. Això sí, cada dia podré consultar el millor blog de cuina ( cocinadiaadia.wordpress.com/about ), obra de la meva gran amiga i excel·lent cuinera Montse Alegre, que no només explica plats per a gent normal, com jo (els seus plats del dia a dia per a mi són de festa), sinó que et permet aprofitar tot el que tens a la nevera i, a més, divertir-te. També intentaré compartir moltes sobretaules amb Anquetil -nom d'un llegendari ciclista francès que als anys seixanta va guanyar cinc vegades el Tour de França i que es caracteritza pel seu gran sentit de l'humor-. En aquest particular tour que li està tocant viure, no només porta la millor bicicleta, sinó que també l'acompanya el millor i el més ampli equip, i sobretot el millor dels somriures. Ànim, campió!
