Canvis que es fan esperar

He de reconèixer que el món polític em resulta estrany. Plasmat i escenificat al màxim en els actes d’investidura, resulta si més no poc creïble. Aquesta sensació ja la vaig tenir amb el debat d’investidura de Puigdemont. Digui el que digui el candidat, sempre és aplaudit només pels seus. Tant és allò que estigui expressant; de vegades només provoca aplaudiments a frases que no tenen cap significat especial, però els seguidors de l’orador les celebren com autòmats. En altres ocasions l’absència d’aplaudiments és notòria i fins i tot absurda, especialment quan es tracta d’un record o un concepte comú per a tothom, que pot arribar a ser entranyable i que no deixa cap mena de dubte a pensar que mereixeria una ovació generalitzada. Però cal respectar el pacte: o s’aplaudeix tot o no s’aplaudeix res. I, així, sembla que el soroll de les picades de mans predetermina ja la votació.

El de dimarts no va ser, sens dubte, un gran discurs. Pedro Sánchez no és un erudit, ni un intel·lectual, ni un gran orador, i no sabem si arribarà a ser un gran polític. Però la repetida i reiterada al·lusió al diàleg hauria merescut, ni que fos una sola vegada, un aplaudiment generalitzat. Les paraules més repetides, canvi, diàleg i acord, expressades també amb metàfores com donar la mà, avançar o dir no a un govern partidista, el converteixen en l’home que postula el diàleg, que desitja un canvi i que sap que no pot fer-ho sol. Llàstima que al final tot plegat es converteixi en una mera declaració d’intencions, però s’ha de reconèixer que com a mínim la música és agradable.

Esclar que aquest concepte no omple de contingut polític un discurs de gairebé dues hores, però si més no li atorgava un sentit clar del que pretenia. El problema és que tots els membres de la cambra saben a priori que no porta enlloc. Mai com fins ara la passivitat de Rajoy s’havia fet tan patent. Però, com sempre, certes actituds tenen dues cares: aquesta flegma —que ja hem vist que no és britànica— sempre li ha donat bons resultats. Tanmateix, i un cop més em puc equivocar, em sembla que ja no dóna més de si. Si espera que el fracàs de Sánchez li doni ales per formar die grosse koalition aparentment tan desitjada, se’m fa difícil d’acceptar, si més no amb els líders actuals.

El discurs de Sánchez tenia un missatge directe, i és la seva aposta per la centralitat a través del pacte amb Ciutadans, aquest centre desaparegut en tota l’etapa PP però que va caracteritzar durant una època el votant de la societat espanyola. També hi va haver un temps aquí, a Catalunya, en què la centralitat ocupava un lloc important representat per CDC, però avui aquest espai també ha desaparegut. Això sí, si hi ha alguna cosa que no se li pot negar a Pedro Sánchez és que com a mínim ha provocat que el calendari comencés a córrer. L’amenaça real d’unes eleccions a finals de juny és a la cantonada.

Com afecta tot plegat a Catalunya? És més que evident que del discurs no se’n desprèn cap aproximació real als problemes plantejats. En realitat sembla com si reconegués l’existència d’una espècie de nebulosa de la qual només és capaç d’apreciar alguns símptomes (la desafecció, per exemple) però sense voler-ne assumir respostes concretes. Sánchez dóna el diàleg per tota resposta, però la resta es pregunten: sí, però amb quina finalitat?

El dia que es va encetar el debat d’investidura també es feia públic un canvi que alguns ja vam anunciar que passaria: els afers exteriors de Catalunya canvien de nom perquè res no canviï. En efecte, la flamant conselleria d’Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència a partir d’ara s’anomenarà conselleria d’Afers i Relacions Institucionals, Exteriors i Transparència. No ens estan gastant cap broma, com han insinuat alguns mitjans, simplement és que el Govern ha après a jugar al gat i la rata per no ser atrapat. Però val a dir que aquestes tracamanyes jurídiques al final són esgotadores, desgasten a tothom i condueixen inevitablement a la sensació d’absurd. Però aquest és el camí que hem emprès i, malgrat que no tothom comparteix aquesta postura, són les regles del joc en què avui estem ficats.

Rajoy va decidir que el camp de batalla seria el jurídic, un instrument que sens dubte domina la maquinària de l’Estat i que a més té al costat la que s’ha denominat brigada Aranzadi. Però val a dir que ni així va aconseguir vèncer Artur Mas, que amb poques armes va entrar hàbilment en aquest terreny de joc. El nou 9-N, en aquest sentit, va ser una de les coses que va irritar més el govern del PP.

En tot cas, aquesta estratègia no es pot allargar eternament, perquè al final frega el ridícul i, sobretot, ens desgasta i ens paralitza. Que necessitem un govern a Espanya per negociar-hi és més que evident, però com serà i qui l’encapçalarà encara és una gran incògnita.