05/08/2015

Cap fred, cor calent

3 min

Sempre hem dit que els temps de la justícia i els de la política són diferents, i moltes vegades he posat exemples que demostren com és de certa aquesta idea. En ocasions sorprèn que la justícia arribi tan tard, que no sigui capaç de prendre determinades resolucions amb més rapidesa, que els terminis s’allarguin de vegades d’una manera incomprensible, però té les seves pròpies regles de funcionament i obeeixen a una lògica diferent de les de la política. L’eficàcia no sempre es mesura en funció de la rapidesa. Una justícia garantista necessita el seu temps de comprovació, el seu sistema de recursos i la seva validesa a l’hora de provar els fets, i no és bo quan es precipita. Tot plegat no justifica, esclar, aquests retards indeguts, ni estic defensant la lentitud de la justícia; només miro d’explicar la coexistència de velocitats diferents. Això fa que el que és tan senzill d’explicar sobre paper impliqui certes complicacions a la pràctica.

Ara, per posar-ne un exemple, ens trobem que el TSJ està en la fase preliminar de recollida de proves sobre la possible culpabilitat del president Mas i tres consellers per la seva participació en el nou 9-N i, tanmateix, avui el país sencer no està pendent d’aquesta qüestió sinó de les eleccions plebiscitàries del 27-S, que neixen precisament de la negativa del govern de l’Estat a admetre un referèndum. Quan previsiblement es resolgui (deixo de banda fins i tot els recursos), la situació política del país podria haver canviat tant que potser el resultat no tindrà cap importància. En sentit contrari, el cas Palau, que ha sacsejat la societat catalana i que precisament ara, després de sis anys d’espera, només està pendent que l’Audiència de Barcelona fixi dia i hora del judici, i aquest cop la interlocutòria no es pot recórrer.

En el xoc frontal que fins al moment han tingut els governs català i espanyol, val a dir que la utilització de “les armes” o instruments per part dels respectius presidents és força diferent. La principal argumentació en la defensa del procés per part del president Mas han estat les mobilitzacions populars, la participació de la ciutadania i teòricament la defensa del desig de moltes persones d’assolir una Catalunya independent. A això, sens dubte, els catalans no hi han arribat ni per casualitat, ni enganyats, ni sense arguments, tot i que certament la crisi econòmica ho ha afavorit. Un exemple prou clar d’això probablement seria el nou 9-N, acceptant que vorejava les fronteres de la legalitat. Les eleccions del 27-S en són sens dubte una conseqüència més. Es pot estar d’acord o no amb l’aspiració a la independència, però el que sí que ha quedat clar és que la majoria de forces que es presenten a aquestes eleccions defensen el dret a decidir. Fa tan sols cinc anys ni se’n parlava...

El principal argument en contra per part del president Rajoy sempre ha estat el compliment de la llei i la defensa de la legalitat, sense moure’s ni un mil·límetre de la seva postura. Res no pot canviar. Les seves armes, perdó, diguem-ne instruments, els múltiples recursos al Tribunal Constitucional, la querella de la Fiscalia General pel nou 9-N malgrat l’oposició dels fiscals de Catalunya i, en definitiva, el domini de tota una maquinària de recursos jurídics de l’Estat. Ai, com hem lamentat moltes vegades no tenir advocats de l’estat i més coneixement del dret públic.

Però tots dos plantejaments tenen data de caducitat. Les pròximes eleccions ens permetran saber per primer cop de manera fefaent l’autèntic abast de les forces de l’independentisme. Aquesta vegada va de debò, no és un joc i els resultats determinaran de forma precisa una línia d’actuació concreta si és realment una opció majoritària. Si això fos així, l’amenaça de la maquinària legal sens dubte servirà de ben poca cosa, inclosa la hipotètica (per a mi difícil, per no dir impossible) suspensió de l’autonomia. Ben diferent serà si el resultat del sí és superior al del no amb poc marge de diferència. Al meu entendre, aquesta situació requerirà una gestió prudent del resultat i fer-ho a un ritme diferent. I si finalment guanyés el no, les “amenaces legals” caurien pel seu propi pes, ja que perdrien tot el sentit.

Mai abans havíem tingut una situació com aquesta. Per això no sé si aquest final l’hi dec a l’estiu, o a l’amabilitat de les persones que he trobat en un petit viatge per Astúries i Cantàbria, o a una confiança tal vegada irracional que ha d’acabar bé. En tot cas, m’agradaria identificar-me amb aquella frase de Confuci que diu: “Has de tenir sempre fred el cap, calent el cor i estesa la mà”. Així és com m’agradaria sentir-me el 28-S.

stats