Crònica judicial

E. GIMÉNEZ-SALINAS
E. GIMÉNEZ-SALINAS Càtedra de Justícia Social i Restaurativa Pere Tarrés

Portem setmanes, més ben dit, mesos i fins i tot anys tensos, encara que ara sembla que hem pujat un esglaó més en la crispació. Fa temps que la moderació ha deixat de ser un valor, malgrat que com deia Ramon Llull “cap taula està ben guarnida si està absent de temprança”.

La setmana vinent comença el judici de l’1-O, que ni en el pitjor dels escenaris hauríem pogut imaginar. Un cop més, legalitat i legitimitat seran dos conceptes enfrontats. Però més enllà de la defensa o atac de cadascú hi ha un principi important i, almenys al meu entendre, oblidat: el de la proporcionalitat. Davant d’uns fets innegables que van portar a una dura confrontació, la pregunta continua sent: ¿era ineludible la judicialització per resoldre el conflicte? ¿No s’haurien pogut trobar altres formes? I un cop es va decidir arribar als tribunals, ¿era obligat formular l’acusació del delicte més greu, el de rebel·lió, sense que amb una lògica valoració de la tipicitat penal s’hagués apreciat violència? I fins i tot així, durant la instrucció, ¿no s’hauria pogut evitar la presó preventiva amb l’ús de mitjans de control telemàtic?

En la vida quotidiana la idea d’acudir als tribunals s’associa sempre al conflicte, a un problema que no s’ha pogut resoldre per les vies normals, des d’un divorci fins a una herència o fins i tot un conflicte veïnal. Si això és així en l’àmbit civil, encara és molt pitjor en el penal. La simple idea d’acusació quan defenses amb convicció la teva innocència és terrible.

Defensar-se de greus acusacions en un judici penal crec que és una de les situacions més difícils per les quals pot passar una persona. Entre altres coses perquè encara que no s’arribin a provar els fets, haver-se de defensar d’unes acusacions ja és un exercici molt dur. Amb freqüència, el temps transcorregut des que es van produir els fets fins que se celebra el judici fa que algunes coses puguin haver canviat; altres vegades, el necessari oblit les pot arribar a convertir en inexistents, i en tot cas el tan necessari penediment no sol arribar mai. Però és molt pitjor el que representa per a la víctima, que novament s’ha d’enfrontar a una cosa que voldria oblidar i davant de la qual de vegades té fins i tot la sensació que dubta del seu propi testimoni. He vist víctimes que en el judici se senten gairebé acusades. Qui llegeixi aquestes línies i hagi passat per l’experiència confirmarà aquestes paraules.

A tot això cal afegir-hi la litúrgia de la justícia, començant pels vestits negres, que sembla que es van instaurar a Anglaterra el 1694 amb motiu de la mort d’una reina i que més tard van ser assumits per la resta de països. Sigui quin sigui el seu origen, el negre sobretot simbolitza distància, respecte i autoritat. També el llenguatge judicial marca el seu ritme, i paraules com concurs de delictes, de lleis, ideal, medial o real ; error de prohibició, directe o indirecte ; error de tipus ; en el cop, o error vencible o invencible, per posar-ne tan sols alguns exemples, semblen un jeroglífic pensat perquè no s’entengui. Per no parlar de tots els principis i les regles processals que presideixen el judici i tot el que hi passa, i que intueixo sense gaire esforç que per a moltes persones resulten incomprensibles.

Vull creure, fins i tot a risc que em titllin d'ingènua, que el judici no està decidit i que la sentència no està escrita

Si tot això és així en circumstàncies normals, no es fa difícil imaginar la duresa del judici de l’1-O, en el qual s’imputen greus delictes i es demanen penes que, com si fos poca cosa, van dels 7 anys als 25, i en què quatre dels acusats porten més d’un any en presó preventiva i cinc més gairebé dotze mesos. Naturalment, segur que han preparat bé la seva defensa i possiblement podran dir moltes coses que han estat silenciant durant molt temps, però també hauran d’escoltar en directe l’altra versió dels fets, no només per part de la fiscalia sinó també de l’Advocacia de l’Estat, i especialment de l’acusació particular exercida per Vox, que ja s’intueix que la farà servir d’altaveu de les seves idees.

Crec que costarà molt d’entendre com es poden donar versions tan diferents d’uns mateixos fets, amb el lògic risc que només escoltem aquelles que d’entrada ja compartim. Però vull creure, fins i tot a risc que em titllin d’ingènua tal com em va passar aquesta mateixa setmana en una tertúlia, que el judici no està decidit i que la sentència no està escrita. Per descomptat que ja hi ha una instrucció, però el judici oral pot i ha de ser un exercici de transparència i de cerca de la veritat, mitjançant les garanties d’immediatesa, oralitat i publicitat.