Cul-de-sac

Amb freqüència he escrit sobre la presó, una institució que considero anacrònica i més pròpia del segle XIX que del XXI. En efecte, actualment existeixen altres mitjans per respondre al delicte que es poden considerar tan eficaços o més que la presó i que eviten el seu efecte estigmatitzador. Des de l’ús de controls telemàtics, avui ja molt sofisticats, fins a la pena de multa, aquestes o altres mesures en més consonància amb la societat en què vivim posen en evidència que la presó com a resposta prioritària al delicte s’hauria de poder evitar en la mesura que fos possible. I si això és així amb la pena privativa de llibertat, amb més raó ho ha de ser amb la presó preventiva, utilitzada sovint com una “pena anticipada” més que com una mesura cautelar estricta, de manera que la seva aplicació hauria de ser encara molt més limitada.

En el cas concret de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, la interlocutòria que fonamenta jurídicament la presó provisional comunicada i sense fiança pels indicis d’un delicte de sedició es basa essencialment en el risc constatat de reiteració delictiva i en el d’evitar l’ocultació, alteració o destrucció de les fonts de proves rellevants. Uns arguments, tots dos, que, si fossin aplicats de manera extensiva a altres realitats delictives, serien susceptibles de ser considerats en gairebé tots els delictes greus, per la qual cosa la presó provisional es convertiria en norma general i no en excepció o ultima ratio com exigeix la mateixa llei.

No comparteixo, per descomptat, la idea que discrepar de determinades decisions judicials posi en qüestió la independència del poder judicial. L’anàlisi jurídica i, en el seu cas, el desacord amb determinades sentències ha contribuït en no poques ocasions a canvis doctrinals i jurisprudencials molt importants. En aquest sentit, per a mi l’argumentació en l’aplicació de la presó provisional hauria de tenir un plus de raonament respecte als riscos i la perillositat que no aprecio en aquest cas. En tot cas, em sembla que té unes clares connotacions “d’avís per a navegants”.

Però al contrari del que s’ha estat dient, tampoc no crec que la decisió de la jutge Lamela estigui directament influïda pel partit del govern espanyol i defenso la independència judicial. Com moltes altres vegades he sostingut, la maquinària de la justícia és diferent de la de la política i, en general, la posició de la magistratura sol ser bastant conservadora. La declaració conjunta de totes les associacions de jutges respecte al procés català ja indicava clarament un camí a seguir quan afirmava, entre altres coses, que “al poder judicial no li correspon interpretar la història ni resoldre conflictes polítics”, però que ha d’exercir la seva funció, “complint i fent complir la Constitució i la llei, per garantir els drets fonamentals i les llibertats públiques de totes les persones”.

Tanmateix, reconec que sentir a parlar d’un delicte de sedició m’inquieta molt i em transporta inevitablement a l’època franquista. I val a dir que, tot i així, no estic d’acord amb la manera com es van gestar i aprovar les lleis del referèndum i de transitorietat els dies 6 i 7 de setembre al Parlament de Catalunya. Igualment, penso que els resultats de l’1-O, tot i haver-se obtingut en circumstàncies molt adverses, no poden donar plena validesa a una DUI. I, en aquest sentit, em remeto als informes dels experts internacionals. Que Catalunya necessita un nou encaix és innegable, però la manera de portar-lo a terme tampoc no resulta gens fàcil amb una legalitat poc permeable als canvis.

Tal com estan les coses, sembla que ens porten inevitablement a un cul-de-sac que crec que, majoritàriament, no desitgem. La declaració ara d’una DUI seria un greu error, de magnitud i abast impredictibles. Tots els arguments, des dels jurídics fins als econòmics, passant pels internacionals o polítics, la desaconsellen, no cal que m’hi estengui. Però l’aplicació de l’article 155 com a resposta és l’excusa perfecta per intervenir en la part més profunda de la societat catalana, fins al punt que es perdi l’autogovern i tantes altres coses que hem aconseguit durant aquests anys amb molt i molt d’esforç.

Malgrat tot, em resisteixo a pensar que no hi ha solució i em desesperen les relacions epistolars que, si bé invoquen el diàleg, estan ben lluny d’aconseguir-lo. Diàleg no és només un mot, un concepte, sinó que és essencialment una actitud, un acte de generositat, un desig de posar-se en la pell de l’altre, d’escoltar i no d’imposar. I encara que és veritat que en última instància la responsabilitat recau en els dos presidents, no és menys cert que tots dos pateixen una pressió intensa i oposada per una part dels sectors de la ciutadania que en essència tampoc no estan predisposats al diàleg.

La nostra mai no ha estat una societat dividida. Catalunya és un país d’acollida, mediterrani i obert, amable i inclusiu, però molt em temo que la implementació de solucions extremes (DUI o article 155) no només no aconseguirà resoldre el conflicte sinó que, a més, pot provocar un perjudici en la convivència que no voldria ni imaginar. Encara que avui sembli una quimera, mai no és tard per reparar la situació.

Etiquetes