Diàleg i no-violència

Com passa amb els fets importants, amb el pas del temps la majoria de nosaltres recordarà què estava fent el 27 d’octubre del 2017 a les 15.25 de la tarda, si bé en aquesta ocasió els tindrem il·lustrats amb milers d’imatges, com correspon a l’era digital. Crec que una bona part de la ciutadania encara no ha pogut processar la suma d’esdeveniments d’aquests dies. No recordo des de fa molt temps haver estat tan pendent dels mitjans de comunicació, portar permanentment els auriculars posats o no descansar en arribar a casa, sempre amatent als darrers esdeveniments que s’anaven solapant a velocitat de muntanya russa. Certament, hi ha una part de la ciutadania que amb entusiasme, passió i alegria va celebrar el naixement de la República Catalana, durant tant de temps anhelat, mentre que una part similar en nombre va contemplar-ne l’arribada amb gran consternació i preocupació. Però no tot és blanc i negre i aquests dies també s’ha vist que un sector important de la població no volíem ni DUI ni 155 i apostàvem per unes eleccions anticipades convocades pel president Puigdemont, encara en ple exercici de les seves funcions. Dijous al matí va estar a punt de passar, però els dèbils ponts de diàleg es van trencar en un clima de total desconfiança -també interna- i es va perdre l’última oportunitat.

Des del punt de vista de la legalitat vigent, també vivim una realitat insòlita. La declaració d’independència aprovada el 27 d’octubre pel Parlament de Catalunya i l’aplicació de l’article 155 de la Constitució aprovat al Senat amb poca diferència el mateix dia (tres quarts d’hora) no només posen de manifest dues lleis contradictòries sinó també antagòniques. D’una banda, es va declarar la independència de Catalunya malgrat les múltiples prohibicions del Tribunal Constitucional i la claríssima falta de suport internacional, que s’havia afirmat els dies anteriors a través de la majoria d’estats. De l’altra, es va aprovar l’article 155 de la Constitució amb la finalitat de suspendre l’autogovern de Catalunya. La primera, declarada il·legal pel Tribunal Constitucional; la segona, encara que està prevista a la Constitució, no s’havia aplicat mai i oferia nombrosos dubtes. Un informe dels lletrats del Parlament de Catalunya alertava de la possible inconstitucionalitat d’algunes de les mesures del 155, uns lletrats que alhora havien informat seriosament el Parlament de la inconstitucionalitat de les lleis de transitorietat i de referèndum, així com de totes les seves conseqüències posteriors. Ja m’explicaran, no com a jurista que soc sinó com a simple ciutadana, com es pot conviure amb aquesta frenesia sense fer malbé la convivència.

No serveix de gaire mirar enrere per veure tots els errors comesos i buscar el percentatge de culpes en tot el Procés. Sens dubte, però, la falta de diàleg i de comunicació ha estat el gran determinant que ha condicionat l’arribada a aquesta situació tan extrema. Com he dit en més d’una ocasió, els respectius governs de Catalunya i d’Espanya no han estat capaços d’una mínima entesa i, en aquest enfrontament, han utilitzat aquells instruments que creien que els donarien les victòries respectives.

A Catalunya han estat permanents les mobilitzacions, les manifestacions i el suport de la ciutadania, una actitud constant, profunda i arrelada en els darrers temps. Unes manifestacions que sempre s’han caracteritzat pel pacifisme i la no-violència. En aquest sentit, la celebració del referèndum, malgrat les nombroses dificultats, va ser un dels punts culminants, i alhora l’ús de la violència per part de l’Estat va ser un gravíssim error. Les imatges terribles que vam veure van provocar la condemna de la comunitat internacional. Tot i així, sense deixar de censurar els fets i precisament per les dificultats en la seva celebració, aquest referèndum no es podia presentar com a aval principal per a la declaració de la DUI. Malgrat el seu valor simbòlic i el nombre de persones que van votar, els defectes de fons i de forma, incloent-hi les lleis del 6 i 7 de setembre, van ser massa importants per a la seva validesa, i així va ser reconegut per la majoria d’experts internacionals. El risc que més em preocupa ara és si sabrem mantenir la no-violència davant d’un escenari encara més dur amb l’aplicació del 155.

Per part del govern espanyol, la principal manera d’abordar el conflicte polític ha estat a través dels tribunals. He repetit una vegada i una altra que la maquinària judicial transcorre per un camí diferent del polític. Els jutges, en l’exercici de les seves funcions, tenen la seva formació, les seves exigències professionals, el seu rigor i les seves garanties; però un jutge no és un mediador, un jutge aplica la llei encara que és evident que en la manera de fer-ho sempre hi ha diferents interpretacions.

El primer avís seriós ha estat la detenció i presó preventiva de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart sota la greu acusació de sedició, un delicte que en l’etapa democràtica no té precedents i la conducta dels quals és de difícil encaix en el tipus penal, a més d’altres problemes processals. Ara pot arribar, segons s’ha anunciat, la possible querella per delicte de rebel·lió contra el president de la Generalitat i altres membres del Govern. La gravetat d’aquest delicte és extrema i pot ser castigat amb penes de fins a 30 anys de presó. Sempre -i no només en aquests casos- he estat en contra de fer servir el dret penal en la seva versió més dura, tant per evitar, si legalment es pot, la imputació dels delictes més greus i les seves conseqüències jurídiques, com per la recerca d’altres vies. “És preferible evitar els delictes que castigar-los -deia Beccaria fa més de 250 anys-, perquè la prevenció va més d’acord amb una bona legislació, que és l’art de conduir els homes al punt màxim de felicitat”.

No-violència i diàleg continuen sent la consigna, per difícil o impossible que sembli ara.

Etiquetes