Mèxic, tan lluny i tan a prop

S’atribueix a Porfirio Díaz la frase “ Pobre México, tan lejos de Dios y tan cerca de EEUU ” en referència, naturalment, a la debilitat del país llatinoamericà davant del totpoderós territori nord-americà.

Avui Mèxic continua sent un país de contrastos: en certs àmbits disposa de la tecnologia més avançada i puntera, i en aquest sentit té moltes similituds amb el país veí, però al mateix temps i en el mateix espai també es pot trobar una persona bastonejant una màquina d’escriure del segle passat o utilitzant paper carbó per fer còpies.

Amb una població de 123 milions d’habitants, 40 milions són joves menors de 18 anys; de fet, el 45% de la població són joves de menys de 24 anys. Segons l’últim informe de la CEPAL (Comissió Econòmica per a l’Amèrica Llatina i el Carib) corresponent a l’estudi del 2014, el 53% dels mexicans viuen en una situació de pobresa, i el 20% en la indigència, sense que en aquest sentit hi hagi hagut canvis qualitativament importants en els darrers vint anys. Això contrasta novament amb una evolució clarament favorable en el camp de la macroeconomia i la creació d’algunes empreses punteres en tecnologia i innovació, com el fet de tenir una de les universitats públiques amb el nombre més alt d’estudiants (la UNAM).

Tanmateix, hi ha prop de 35 milions de nord-americans d’origen mexicà que viuen als Estats Units, un volum que representa el 63% dels hispans residents en aquest país. A aquesta xifra caldria afegir-hi els 5,5 milions d’immigrants en situació irregular, que són precisament aquells que Trump va anunciar que volia expulsar. Val a dir que tenen raó els mexicans que diuen que tenen un dret moral de viure si més no a Utah, Arizona, Califòrnia, Texas i Nevada, ja que fa tan sols cent anys aquestes terres els pertanyien: havien estat sobiranes de Mèxic fins que les van perdre durant la intervenció nord-americana que es va donar entre 1846 i 1848. El desconeixement i la llunyania de moltes coses ens impedeix, de vegades, valorar el dany tan important causat a Mèxic en contraposició amb l’enorme benefici que aleshores va suposar per als Estats Units.

Juntament amb la desigualtat -o potser a causa d’això- un dels problemes més importants que pateix avui la societat mexicana, si no el més greu, és la corrupció i la inseguretat ciutadana.

Com és lògic, qualsevol organització tendeix a l’eficàcia de les seves actuacions, i la justícia no és ni hauria de ser una excepció. Així doncs, la justícia formal (que fa referència a la policia i els tribunals) es pot avaluar també a través de la denominada xifra negra de la criminalitat. Aquesta xifra és el resultat entre els delictes que es cometen en un lloc i els casos en què s’arriba a denunciar, detenir, jutjar i -quan és el cas- condemnar. Doncs bé, actualment la xifra negra de Mèxic és del 93,7%, és a dir que presenta una eficàcia del 6,3%. Dit d’una altra manera: la impunitat és tan alta que supera el 90% dels casos.

Aquests percentatges encara són més greus en els delictes d’homicidi, en què la impunitat s’eleva al 95% dels casos. En aquest tipus de delictes, la capacitat de la justícia penal per enjudiciar els homicidis és sens dubte una de les funcions més importants. Aquest és precisament un dels elements bàsics per garantir un estat de dret, ja que la vida és el bé jurídic més important a protegir. Garantir una investigació rigorosa i una condemna justa no és només un dret al qual les víctimes no poden renunciar, sinó un element de seguretat crucial per a una convivència pacífica.

En qualsevol cas, un sistema amb una eficàcia del 5% en aquest tipus de delictes ofereix un panorama desolador. L’amenaça d’un càstig i tot allò que configura el sistema de justícia penal desapareix davant d’aquestes xifres. Els factors que hi incideixen són sens dubte diversos i mai no hi ha una sola causa, però certament l’increment del narcotràfic i del crim organitzat adquireix un valor específic que fa que es desenvolupi un tipus de violència el control i la repressió de la qual dificulta encara més la intervenció.

En aquest sentit, per més que s’enunciïn campanyes contra la corrupció, els segrestos i la violència, difícilment seran eficaces si no es reorienta completament el sistema.

L’arribada de Trump a la Casa Blanca encara dificulta més les coses. Les ofenses als mexicans han estat una constant en la seva campanya, indigna i electoralista, molt especialment aquella que culpabilitzava els immigrants de gairebé tot.

Al meu entendre, aquesta campanya va ser terriblement injusta. No podem oblidar que Mèxic va ser el país de la solidaritat, que va acollir milers d’espanyols i catalans quan va acabar la Guerra Civil, i que va ser l’únic país que no va voler mantenir relacions diplomàtiques amb Espanya fins que va morir Franco. Mèxic és un país d’un potencial infinit. Els seus joves, que per a enveja de tots els europeus representen quasi la meitat de la població, treballen per un país diferent i en realitat tenen una bona formació per aconseguir-ho, però per fer-ho hauran de trencar amb les velles tradicions del passat i construir una societat no només més justa i igualitària sinó també més transparent. Tot i que, com ells mateixos diuen: “L’home proposa, Déu disposa, arriba el diable i tot ho destrossa”.