Final de trajecte

Tan sols hem sentit l’amenaça del temut xoc de trens, sense pensar que, naturalment, si això passa de veritat, tots dos poden descarrilar

D’acord amb la informació que ens arriba a través dels mitjans de comunicació, sembla que estem arribant a l’estació de terme, encara que desconeixem moltes de les coses que ens hi trobarem. Abans d’acabar el viatge, tanmateix, som conscients que segurament ens precediran dos paisatges: d’una banda, el govern català ja ha anunciat que al mes de juny establirà la data i la pregunta del referèndum; de l’altra, el govern espanyol també ha anunciat que actuarà amb contundència encara que de “manera proporcionada” per impedir-ne la celebració.

I mentre encara seguim dalt del tren, em pregunto com és possible que durant tot aquest viatge que ha durat gairebé dos anys no hagi estat possible trobar un paisatge una mica més plàcid, que no s’hagi arribat a un mínim pacte, un principi de trobada, un inici de trajecte. En comptes d’això, tan sols hem sentit l’amenaça del temut xoc de trens, sense pensar que, naturalment, si això passa de veritat, tots dos poden descarrilar.

Quan hi penso des d’un punt de vista racional se’m fa del tot incomprensible, però el resultat és el que és -en honor a la veritat, bastant desastrós, per cert-. Però no és la meva intenció analitzar aquí els errors del passat sinó preguntar-me -plena d’incògnites- què és el que pot passar si, com sembla, es produeixen tots dos fets.

Les solucions plantejades pel govern d’Espanya seguiran pel camí de la judicialització, tant en seu del Tribunal Constitucional com per la via de la jurisdicció penal

Com sempre passa a la vida, no hi ha una sola resposta, tampoc en el món del dret, de manera que les possibilitats són diverses. Unes possibilitats que inclouen des de les interpretacions més suaus fins a les que responen amb més duresa. A hores d’ara a ningú se li escapa que les solucions plantejades pel govern d’Espanya seguiran pel camí de la judicialització, tant en seu del Tribunal Constitucional com per la via de la jurisdicció penal. En tot cas, caldrà sumar-hi l’ombra de l’amenaça de la suspensió parcial o total de l’autonomia, segons quina sigui la qualificació penal que es pugui atribuir als fets. Però tampoc aquí la interpretació és clara, ja que per poder considerar-los delictes tan greus com els de rebel·lió o sedició -com esgrimeixen alguns-, al meu entendre cal una forma de violència que no es correspon amb les actuacions i reivindicacions democràtiques de caràcter pacífic. Sigui com sigui, ens trobem davant d’una situació extraordinàriament complexa, completament nova i que, més enllà d’aspectes jurídics, requereix essencialment respostes intel·ligents, acompanyades d’una voluntat política conciliadora.

Al mateix temps, a Catalunya continuaran les mobilitzacions i segurament s’intensificaran. A hores d’ara hi ha un missatge que sembla clar, i és que les amenaces i els càstigs, així com la judicialització de determinades actuacions, no han produït l’efecte esperat, i és que, com hem dit tantes vegades, el dret penal no és l’instrument adequat per resoldre aquests conflictes. Si alguna cosa hem observat és que es pot castigar certes persones apartant-les, però sempre apareix un recanvi... En tot cas, tampoc no és improbable que el Parlament continuï amb el pla previst i aprovi la llei de transitorietat jurídica, una qüestió molt complexa en termes de legalitat. D’altra banda, es tracta d’una llei que la majoria de la població desconeix, que no compta amb pactes i la tramitació de la qual és qüestionada. Considerant la situació actual, no em sembla que es pugui assolir un consens més ampli al Parlament, cosa que em sembla fonamental en aquest cas, donada la vital transcendència d’aquesta llei. Crec que no es pot oblidar que estem parlant del marc normatiu que permetria la creació d’un nou estat i, en conseqüència, és necessària una majoria qualificada per a la seva aprovació. Quina pena: ¿on han quedat els temps del consens?

Fet i fet, són tants els interrogants que es fa difícil predir els escenaris possibles. Com succeiran finalment els fets? A qui afectarà i de quina manera? I, encara més important, ¿com reaccionarà la nostra pròpia societat? En tot plegat hi ha una qüestió que m’agradaria ressaltar. No es pot oblidar que malgrat les iniciatives que puguin prendre els partits polítics i els seus responsables, darrere de cada home o dona hi ha una decisió individual que no necessàriament sempre es correspon amb les decisions polítiques. En els darrers temps en podem trobar força exemples.

Malgrat les iniciatives que puguin prendre els partits polítics i els seus responsables, darrere de cada home o dona hi ha una decisió individual que no necessàriament sempre es correspon amb les decisions polítiques

En tot cas, ja ho tenim a sobre, que sembla que aquesta primavera no corre, sinó que vola. Aquesta és una època que, com a professora, per a mi sempre ha tingut un valor simbòlic: els exàmens finals (abans, piles i piles de papers que corregíem desesperadament els caps de setmana), treballs, avaluacions, tot acompanyat d’una anàlisi crítica del curs, per poder-hi introduir les millores necessàries. En el passat un professor podia encarar un nou curs amb un programa preparat anteriorment i que necessitava només alguns ajustos. Avui això ja no és possible. Els canvis de programa, la metodologia educativa, les noves tecnologies i molt particularment el futur dels nous estudiants exigeixen una nova preparació i una reforma constants.

Igualment, en el passat, durant molt de temps també semblava que els successius cursos polítics no comportaven grans canvis. Avui això tampoc no és possible, i el que encarem és una revisió en profunditat de moltes coses, un repte democràtic completament nou. No s’ha de témer el futur, però sí vetllar perquè aquesta virtut mitjana que habita entre la prudència i la valentia no deixi de servir-nos de guia.