La incògnita dels Estats Units

Ens trobem en una època de gran transformació i, en aquest sentit, es fa francament difícil fer previsions

En una visita recent als Estats Units vaig assistir a una reunió en què de manera general es tractaven qüestions de geopolítica, transformació social i economia, i que comptava amb participants nord-americans però també amb representants del Canadà i Mèxic, així com d’altres països europeus i asiàtics.

La idea generalitzada i acceptada per la majoria d’assistents era que sens dubte ens trobem en una època de gran transformació i, en aquest sentit, es fa francament difícil fer previsions. Tenint la mirada posada en el president Trump i el canvi de rumb dels EUA, el Brexit, les eleccions franceses i alemanyes, però també les mexicanes, que són a tocar, és difícil no tenir una sensació de vertigen. En la trobada hi va haver diverses observacions que em van cridar l’atenció. Per part dels representants nord-americans, si bé reconeixien que la situació actual és difícil, ningú no va criticar obertament el president Trump. Es va parlar molt de les dificultats, del contrapès de poders i el que això comporta, així com de les limitacions a què es veia sotmès el president i, naturalment, dels molts controls existents; però no es veia −o almenys jo no ho vaig saber veure− una clara oposició o una postura molt crítica cap al dirigent. En general es feien servir termes contemporitzadors i es tenien molt presents les dificultats per les quals havien passat els EUA en èpoques anteriors. D’alguna manera, hi havia una certa posició no d’optimisme però sí de confiança que la situació no empitjorarà.

En altres fòrums vaig sentir que els Estats Units fan un gir important cada 40 anys, i d’alguna manera l’època actual es comparava amb la de Reagan dels 80. És com si es pensés que fins a un cert punt el resultat final no tan sols s’imposava sinó que fins i tot potser era necessari, si més no per a alguns.

Per part dels europeus hi havia una certa enyorança en les seves intervencions. Especialment els d’edat més avançada recordaven amb nostàlgia llegendària l’actuació dels nord-americans durant la Segona Guerra Mundial; de vegades em semblava fins i tot que era en una pel·lícula. A aquests afalacs s’hi afegien els d’altres participants que intervenien per destacar la importància del paper dels EUA com a primera potència mundial i la necessitat de mantenir aquests referents.

Només el temps dirà si una política de reducció d’impostos amb una dràstica disminució de les importacions i alhora una important desregularització són possibles i a més positives

Val a dir que aquesta posició contrastava clarament amb la idea de l’ American first i una tornada dràstica al proteccionisme interior. No semblava que en matèria econòmica i de política fiscal hi hagués gaires dubtes sobre el que s’ha anunciat tantes vegades. Només el temps dirà si una política de reducció d’impostos amb una dràstica disminució de les importacions i alhora una important desregularització són possibles i a més positives. La trobada va coincidir amb el gran revés que va patir Trump en no aconseguir tirar endavant la reforma sanitària que pretenia impulsar i en la qual havia posat tant d’èmfasi durant la campanya. No van servir de res les pressions i amenaces als congressistes: la reforma no va prosperar i jo em preguntava davant del gran Hotel Trump del centre de Washington on arribaria tot plegat. Em sembla que és una història que no pot acabar bé, però ara com ara només hi ha incògnites.

També em va impactar conèixer amb més profunditat un informe sobre les condicions de vida dels ciutadans de raça blanca de classe mitjana. La sensació que els EUA feia temps que fallaven s’exemplificava des de determinats sectors amb l’anomenada Amèrica profunda i les persones de raça blanca, en referència bàsicament a persones de classe mitjana treballadores. Una dada que em va cridar l’atenció -a diferència d’Europa- és que la taxa de mortalitat havia pujat considerablement en els últims vint anys. El 2015 els acadèmics Anne Caso i Angus Deaton van informar de la reducció de les expectatives de vida dels blancs nord-americans de mitjana edat. Es tracta d’una xifra força més baixa que l’esperança de vida mitjana europea. L’organització del sistema sanitari, el suïcidi, les sobredosis de drogues i l’abús d’alcohol s’apuntaven com algunes de les principals causes.

I, ja com a apunt final, no puc deixar de fer referència a la qüestió de la frontera amb Mèxic. Si bé és cert que la tendència política no és del tot nova i que fins i tot Obama va haver de posar-hi límits, es percep una diferència no tan sols en com es fan les coses sinó també en com es diuen. Els problemes de Mèxic, avui centrats en bona part en la violència, la corrupció i el narcotràfic, també tenen molt a veure amb qui és el principal consumidor de les seves drogues, els Estats Units. Si a tot això s’hi sumen les condicions de la immigració, la desigualtat, la inseguretat i la impunitat, el panorama és més que preocupant.

Per tot plegat, vaig tenir la clara impressió que era el principi d’una nova etapa, si bé no sabria dir si amb vocació de permanència o tan sols de miratge.