La desconfiança policial ve de lluny

Penso que s’imposarà l’acarament entre Pérez de los Cobos i Ferran López

No fa falta un judici, ni tan sols un Procés, per entendre que les relacions i la coordinació entre els diferents cossos de seguretat del país, especialment entre Mossos d’Esquadra, Guàrdia Civil i Policia Nacional, no tan sols mai no han estat fàcils sinó que sovint han estat enfrontades. Tampoc no és una realitat exclusiva de la nostra policia: per posar-ne tan sols un exemple, als EUA hi ha les forces de policia federals i el famós FBI, però també disposen de policia estatal, de policies dels comtats i de la policia municipal. Doncs bé, com hem vist sovint al cinema, ni la seva coordinació ni la confiança que es tenen són sempre les més adequades.

La llei de creació de la policia autonòmica a Catalunya el 1983 va marcar l’inici d’una nova etapa d’expansió del cos. Posteriorment, amb l’aprovació de la llei de policia autonòmica de la Generalitat de Catalunya del 1994 i els acords amb el govern de l’Estat, es va iniciar el veritable procés gradual de desplegament territorial en substitució de les forces i els cossos de seguretat de l’Estat.

Dic això sense cap intenció d’entrar en les dificultats que va suposar el desenvolupament d’aquestes competències, però convé recordar-ho per entendre que quan al judici s’al·ludeix permanentment a la descoordinació i desconfiança mútua, es tracta d’una situació que ni és nova, ni és insòlita, ni obeeix exclusivament a aquesta última etapa. D’altra banda, no cal fer un gran esforç per entendre que la policia de proximitat sempre és més bona coneixedora i, per tant, més propera als conflictes que es produeixen al propi territori.

Al llarg d’aquestes vuit setmanes de judici hem vist molts testimonis i moltes versions d’uns mateixos fets, encara que sovint tinc la impressió que es perd de vista que el principal delicte del qual estan acusades nou persones és el de rebel·lió. Al meu entendre, malgrat les múltiples declaracions de policies i guàrdies civils, totes en un sentit semblant, cap no evidencia la determinació de la violència exigida per a una rebel·lió.

Algun dia m’agradaria saber què és el que va irritar tant la fiscal Madrigal de la declaració de Bernhard von Grünberg

En aquest sentit, en la sessió d’aquest dimecres, el comissari Ferran López, en una intervenció concordant amb la del major Trapero, no va voler deixar cap dubte sobre l’actuació dels Mossos respecte al compliment de les ordres judicials, alhora que va insistir que els Mossos no van donar suport al referèndum. Tampoc s’ha d’oblidar que va ser precisament Ferran López qui va substituir el major Trapero a proposta del PP a partir de l’aplicació del 155. Així que, sense perdre de vista que del que es tracta és de provar el delicte de rebel·lió, arran d’aquestes declaracions, crec que es descarta clarament la idea d’uns Mossos que fossin “el braç armat de la rebel·lió”, cosa que aclareix força dubtes.

El que sí que em sembla una mica estèril són les permanents i avorrides preguntes al judici sobre la descoordinació i encara més sobre l’eficàcia, la passivitat o la no actuació dels diferents cossos de seguretat. Per això potser em puc equivocar, però si no canvia el rumb de les coses, penso que al final s’imposarà l’acarament proposat per l’advocat Melero entre Pérez de los Cobos i Ferran López.

El que em sembla molt més complicada és l’al·lusió a les paraules de Puigdemont en una reunió davant dels advertiments dels comandaments dels Mossos sobre la possibilitat de greus incidents d’ordre públic el dia del referèndum. Segons va explicar Ferran López en el judici, l’expresident va dir que “si es produïen els actes de violència que preveien, declararia la independència de manera immediata”. Encara que aquestes paraules seran sens dubte munició per a l’acusació, cal analitzar-ne l’abast en el terreny estrictament penal, que és el propi d’un judici.

I ja un últim comentari sobre la setmana passada (que ja sembla molt lluny): algun dia m’agradaria saber què és el que va irritar tant la fiscal Madrigal de la declaració de Bernhard von Grünberg, fins al punt d’anunciar que el volia desqualificar. No li deixava acabar les frases, fins i tot tenint en compte que parlava en alemany i que calia traduir-ho; en algunes ocasions ni tan sols hi havia temps per fer-ho perquè ja se l’havia tallat. De fet, el testimoni donava la imatge d’una persona pacifista, socialdemòcrata i de 73 anys, i des d’un principi va deixar molt clar que havia assumit personalment totes les despeses per assistir a les votacions. Així excloïa ja d’entrada qualsevol relació amb la malversació.