La sentència encara no està escrita

Si alguna cosa va destacar en les intervencions dels acusats va ser el pacifisme

ESTHER GIMÉNEZ SALINAS
ESTHER GIMÉNEZ-SALINAS Càtedra de Justícia Social i Restaurativa Pere Tarrés

Es fa impossible començar aquest escrit sense recordar l’impacte del dret a l’última paraula que van exercir Junqueras, Romeva, Forn, Turull, Rull, Forcadell, Sànchez, Cuixart, Bassa, Vila, Borràs i Mundó. Independentment de les idees de cadascú, van ser intervencions fetes des del respecte, la dignitat i la convicció, per la qual cosa no crec que puguin deixar indiferents ningú, tampoc el tribunal. L’apel·lació al diàleg i a la recerca de solucions polítiques va ser un denominador comú en tots ells, així com l’emotivitat, per bé que aquesta uns la van exterioritzar més que altres, igual que la idea d’evitar la rancúnia i el ressentiment sense renunciar als propis ideals i conviccions.

Diverses persones m’han preguntat aquests dies pel valor d’aquestes intervencions de cara al tribunal, i encara que és una opinió personal, crec que tenen la seva importància. És cert que els jutges no entraran a valorar les motivacions personals de cadascun dels acusats, ja que la seva funció és jutjar fets i no emocions, però això no impedeix que la reivindicació de l’exercici de determinats drets fonamentals tingui el seu valor jurídic. Dins del temps establert, com a mínim cadascú va poder dir el que volia sense interrupcions.

No em sembla que ajudi a la conciliació que el president Torra esmenti onze dels acusats i n’exclogui un

He llegit alguns articles en què se’ls critica intensament la falta de penediment. Deixin-me dir-los que en la delinqüència per convicció el penediment no existeix, però en el cas que ens ocupa res no impedeix llegir entre línies. Així, el desig que el diàleg sigui el camí, o la voluntat de recuperar la política de pactes o el reconeixement d’alguns advocats del delicte de desobediència ja és un pas. Per contra, no em sembla que ajudi a la conciliació que el president Torra esmenti onze dels acusats i n’exclogui un.

També va haver-hi certa decepció per les últimes paraules de Marchena; dotze, concretament: “Muchísimas gracias a todos. Visto para sentencia. Abandonen la sala, por favor”. Però en el seu cas entenc que és una manera de marcar distàncies i guardar les formes.

No és gens fàcil la funció de jutjar, de vegades implica que sembli que els jutges visquin aïllats del món i que no se n’hagin de contaminar. Però no és infreqüent que algun cas els faci perdre la son. És tan difícil condemnar algú per qui només pots sentir llàstima per la manera amb què l’ha tractat la vida com absoldre algú altre en qui només perceps vilesa. Però no es jutgen ni persones ni sentiments, sinó tan sols fets.

Acusació i defensa ofereixen dues versions d’un mateix fet o dues veritats, si es prefereix, i correspon al tribunal esbrinar què va succeir en realitat. En aquest cas, han estat quatre mesos d’històries, de llargues sessions, de versions contradictòries; però, al final, la decisió no admet gaires matisos: s’és culpable o innocent d’un delicte o d’un altre.

Reconec que al final m’ha sorprès la duresa de l’acusació, no només perquè no s’ha mogut gens ni mica del delicte de rebel·lió, sinó també per les formes i les paraules, de manera que les al·lusions al dret penal de l’enemic, esgrimides freqüentment per les defenses, trobarien aquí el seu espai. Durant tot aquest temps he pensat si no hi hauria una altra manera de relatar els fets, si aquesta innovació que prediquem de la justícia no hauria de començar pel llenguatge.

Un tumult no és només una multitud, ni un caos o esvalot, sinó que ha de tenir un contingut d’hostilitat i violència

Ara el tribunal haurà de fer seva la història de la reconstrucció dels fets ocorreguts a Catalunya els mesos de setembre i octubre del 2017, i especialment la seva vinculació amb la DUI. Si es considera que no va tenir cap valor jurídic i que només va ser simbòlica, la rebel·lió cau pel seu propi pes, però fins i tot acceptant una altra interpretació, sempre caldrà vincular-la a la violència necessària, que és el que exigeix el tipus penal. Ara bé, si alguna cosa va destacar en les intervencions dels acusats va ser el pacifisme. Per altra banda, la sedició és un delicte antipàtic i anacrònic en la mesura que està vinculat al concepte d’ordre públic, la concreció del qual és difícil i abstracta, i tampoc la seva descripció al Codi Penal obeeix al principi de taxativitat, que exigeix precisió a l’hora de formular els delictes. Antigament la sedició es considerava la germana petita de la rebel·lió per la seva intensitat menor, però avui té la consideració de delicte plurisubjectiu en la mesura que requereix un alçament col·lectiu públic i tumultuari. Fer un alçament no es pot equiparar a manifestar-se, protestar o reivindicar, sinó que s’ha d’entendre com un aixecament, una sublevació o insurrecció. De la mateixa manera que un tumult no és només una multitud, ni un caos o esvalot, sinó que ha de tenir un contingut d’hostilitat i violència. Per tot això, la seva aplicació sempre hauria de ser restrictiva.

Segueixo creient que la sentència encara no està escrita...