La veritat

Moltes persones aquests dies estan descobrint la duresa no només de la presó sinó també d’un judici

ESTHER GIMÉNEZ SALINAS
ESTHER GIMÉNEZ-SALINAS Càtedra de Justícia Social i Restaurativa Pere Tarrés

Sempre he estat en contra de l’anomenada judicialització del Procés, especialment en l’àmbit penal, i no em cansaré de repetir-ho. Potser per això tenia tanta por quan va començar el judici. Tenia la impressió que seria dur, molt dur, i el cert és que ho està sent. Un judici penal és el contrari d’una mediació, de la recerca del consens, d’un pacte. L’acte del judici oral és l’enfrontament permanent entre acusació i defensa, és la presentació de dues veritats contraposades a través dels testimonis. Per això l’objectiu també és buscar l’error de l’altre per poder defensar la pròpia tesi. És una confrontació i la introducció del dubte sobre els fets que es relaten amb l’objectiu de demostrar la veritat, una veritat que finalment permeti als jutges dictar sentència en termes de blanc o negre, de culpable o innocent.

Salvador Espriu deia que “la veritat és com un mirall trencat que cal refer, com si d’un trencaclosques es tractés, per tal d’aconseguir reflectir la realitat sencera”. I Joan Salvat-Papasseit es referia a la veritat, també, com “un mirall trencat en mil trossets”, dels quals “cadascú de nosaltres en té un pedaç”. No puc fer altra cosa que compartir aquestes idees que s’allunyen del concepte de veritat absoluta o de dogmatisme, partint de la base que sempre hi ha una suma de veritats i que per arribar-la a conèixer plenament cal saber escoltar moltes persones.

Així, la funció de la justícia també consisteix teòricament en la recerca de la veritat. A partir de la reconstrucció d’uns fets del passat que han de ser provats, es busca l’exactitud del que va succeir: s’anomena 'veritat material', en referència a allò que va passar en la realitat. La veritat judicial, en canvi, és aquella que es coneix normalment al final del procés amb la sentència, i en principi és el resultat del coneixement i la interpretació de totes les proves que s’han practicat al llarg del judici. La veritat material i la veritat judicial haurien de coincidir, però no sempre és així.

Per exemple, la por de la secretària judicial durant el 20-S pot ser lògica i seriosa, però no ha de portar necessàriament a una conclusió immediata de violència o perill

Ja portem força dies assistint al judici del Procés, durant el qual hem escoltat moltes versions de testimonis clarament contraposades i contradictòries. Moltes d’aquestes declaracions van acompanyades de valoracions subjectives, com sentiments d’inseguretat, por, risc, convicció, compromís, lleialtat, suficiència organitzativa i fins i tot eficàcia. Conceptes, tots ells, que requeriran una valoració important per part del tribunal, ja que es tracta, com he dit, d’aspectes subjectius. Així, per exemple, la por de la secretària judicial durant el 20-S pot ser lògica i seriosa, però no ha de portar necessàriament a una conclusió immediata de violència o perill.

Moltes persones aquests dies estan descobrint la duresa, no només de la presó, sinó també d’un judici. El cert és que s’hi accentuen encara més les diferències, ja que cadascú escolta i sent allò amb què està més d’acord. Filtrem la informació de manera inconscient i després el nostre raonament tendeix a justificar-la. Passa com amb les discussions, per això penso que aquest judici deixarà profundes ferides, independentment del seu resultat.

Cada setmana sembla que la qüestió de la violència inclina la balança cap a un costat o cap a l'altre. Però un cop més vull recordar que aquest no és un judici sobre una possible violència en algun dels actes o manifestacions del setembre o l’octubre del 2017, ni tan sols en el referèndum de l’1-O. Aquí s’estan jutjant unes persones acusades del gravíssim delicte de rebel·lió pel fet d’haver posat en marxa una operació “amb un alçament violent i públic per declarar la independència d’una part del territori nacional” (art. 472, 5è del Codi Penal). Només aquesta és la possible violència que cal analitzar, aquella que segons Pérez de los Cobos ni tan sols va requerir càrregues policials per ser reprimida.

No puc evitar de recordar que sempre he considerat un error que el jutge Llarena no acceptés l’extradició de Puigdemont per un possible delicte de malversació. L’hi havien posat en safata. Podia haver mantingut perfectament que considerava que s’havia donat la rebel·lió però que acatava (com la resta de mortals) la resolució d’un tribunal alemany. Aquest no negava una possible violència sinó la seva intensitat, és a dir, que per considerar-la rebel·lió havia de tenir prou potència per modificar la voluntat del govern d’Espanya per la força. I, tanmateix, d’aquesta manera s’acceptava l’extradició per una possible malversació. No sé si l’orgull va poder més que la raó, però hauria estat més sensat: no tindríem persones en presó preventiva i, a més, Puigdemont seria al judici.

I, parlant de valoracions, pagaria la pena comptar quins testimonis fan servir el terme 'tumult' per descriure una situació en què hi havia molta gent. El diagnòstic està servit.