Exs i ecs

Mai no m'ha agradat fer servir la paraula ex perquè em recorda ecs , expressió que fem servir quan una cosa ens fa angúnia. De fet, sovint la diem alhora que arrufem el nas i fem una mica de cara de fàstic.

Tampoc no m'agraden aquelles targetes plenes d'"ex", que acostumen a anar seguides de "president", "director", "directora" o "ministra". És cert que de vegades és bo conèixer la vida i la trajectòria d'una persona, però trobo excessiu posar-ho en targetes de visita o fer saber a tothom i en tot moment les nostres vides anteriors.

Tampoc no m'acaba de fer el pes l'ús d'aquest prefix quan ens referim a la parella, perquè parlar d'exmarit o exmuller gairebé sempre té un to despectiu i sembla el reflex d'una història que més aviat es vol oblidar. No té una connotació ni amable ni generosa, i res no fa pensar que es refereix a la versió més romàntica de la història dels seus protagonistes. I el mateix podríem dir quan parlem d'excunyats o exsogres, sempre amb un rerefons de ruptura. Curiosament, però, en aquest país els vincles familiars, els de sang, són tan forts que només fem servir aquesta expressió amb aquelles persones amb qui no hi ha una relació de consanguinitat. En aquest sentit difícilment sentirem a parlar d'un expare o una exmare, d'un exgermà o una exgermana o ni tan sols d'un exoncle o d'una extieta, sempre que no estiguem parlant d'un parentiu polític.

Quan l'apliquem a objectes materials, l'ús d'aquest prefix és residual; així, no parlem d'una excasa, sinó que més aviat ens referim a la meva antiga casa. I el mateix passa amb un cotxe, un vestit o un lloc de treball. El terme antic és clarament menys despectiu i en aquest cas fins i tot denota una certa nostàlgia que indica un bon record del temps passat.

Quan algú es converteix en ex, socialment significa que d'alguna manera ha trencat amb els seus vincles anteriors, però això no hauria de significar que una bona relació amb aquests vincles no sigui possible. Deixar un lloc de responsabilitat, una feina, un càrrec o sobretot una parella és sempre un pas molt difícil, però hauríem d'intentar minimitzar-ne el vessant negatiu. Tot i que l'hàbit no fa el monjo, sovint ajuda, de manera que podríem començar a parlar d'antics presidents, directors o directores , anteriors o primers marits o mullers -això si només hi ha un enllaç previ, esclar.

D'altra banda, cal tenir en compte l'estatus que atorga el sol fet d'haver ocupat un lloc rellevant amb anterioritat. Això aporta una visió més àmplia i diferent i, en conseqüència, qualsevol col·laboració de continuïtat amb la institució a la qual s'ha servit no només és molt positiva sinó també extraordinàriament útil. Esclar que no és el mateix deixar un lloc de forma voluntària o perquè s'ha acabat el termini prefixat per llei que perdre unes eleccions o ser acomiadat del lloc de treball. També en el cas de la ruptura de la parella la reacció sol ser diferent en funció de com s'ha produït el trencament: no és el mateix que una parella decideixi acabar amb la relació de manera consensuada que un dels seus membres prengui la iniciativa de manera individual.

I què passa amb el que arriba? Amb el que assoleix l'èxit de guanyar unes eleccions, d'arribar a la presidència d'una gran empresa, a la direcció o gerència o a un altre càrrec de responsabilitat. També en aquest cas la manera d'arribar és molt important. Hi ha qui ho fa amb la voluntat de canviar-ho tot, sense valorar les qüestions més positives del mandat anterior; hi ha qui opta per prescindir de l'equip prèviament format d'una manera directa o sibil·lina, i, al contrari, hi ha nous càrrecs prou intel·ligents -i en tinc exemples molt propers- per aprofitar el millor del passat sense renunciar als canvis de futur.

La primera conclusió de tot plegat és que les marxes o les ruptures no són totes iguals; la manera com es produeixin condicionarà amb tota seguretat les relacions posteriors. Sembla que en aquest sentit l'expresident Aznar té problemes de memòria. Ell té una responsabilitat directa en l'actuació que va portar el partit a perdre les eleccions el 2004, i la seva entrada en escena criticant el seu successor no és gaire ètica.

I no només ho dic per allò que segundas partes nunca fueron buenas , sinó també perquè el que menys necessitem els ciutadans en aquests moments són divisions. Quan justament estem parlant d'un acostament en les posicions, fins i tot entre els grans partits, quan entenem que les grans qüestions només es poden resoldre amb grans consensos, torna a aparèixer un element distorsionador, el salvador de la pàtria. Senyor Aznar, fonèticament ex i ecs són paraules idèntiques. Vigili no caiguem en confusions.