Misc 12/09/2013

Fent via

i
E. Giménez-salinas
3 min
Fent via

Les pàgines de la història necessiten el suport de noms propis que marquen punts d'inflexió i que ens permeten establir referents, positius o negatius, que ens serveixen per explicar el perquè de determinats fets. És indiscutible el paper polític de Rafel Casanova i l'estratègic del mariscal Villarroel en la Guerra de Successió. Però també és indubtable que Barcelona va aguantar un llarg i dolorós setge gràcies a la voluntat del seu poble.

Encara que el president Pujol sempre quedarà als annals de la història com el polític que va negociar el traspàs de competències a Catalunya i va recuperar la normalitat del català a la vida pública després de la dictadura franquista, tot això no hauria estat possible sense la força de la societat civil. Persones implicades en moviments culturals, com Òmnium o Rosa Sensat; religiosos, com l'Abadia de Montserrat o Càritas, o empresaris compromesos que van deixar grans fortunes perquè es pogués editar la Gran enciclopèdia catalana o els que es van abocar a l'Institut Cambó, que va donar continuïtat a la Bernat Metge i altres obres cabdals. També a Maragall l'identifiquem amb el president que va voler fer un pas més enllà i es va encaparrar a tirar endavant un nou Estatut d'Autonomia. Però no estava sol en la seva proesa, i es va trobar que el 2005 es va constituir la Plataforma pel Dret a Decidir amb l'objectiu de contribuir en la reforma de l'Estatut.

A hores d'ara, l'endemà de l'11 de setembre del 2013, encara està per veure si Artur Mas quedarà identificat com el dirigent que va impulsar la independència de Catalunya. Ara bé, atribuir-li l'autoria, és a dir el mèrit o la culpa -com dirien els mitjans de comunicació de la resta de l'Estat-, em semblaria excessivament ambiciós i alhora injust. Un cop més, la societat civil catalana és la que s'ha anat aixecant, amb discreció primer, amb plena ostentació de l'amor pel seu país després.

La setmana passada a Alemanya em preguntaven com s'havia fet aquest gran salt: molts dels professors que conec havien estat anteriorment a Catalunya i encara que havien percebut sempre un sentiment d'identitat s'astoraven del canvi produït cap a la independència. Arran de tanta pregunta, jo mateixa m'he vist obligada a fer una mena de cronologia dels fets. Com ja he dit, el 2005 es crea la Plataforma pel Dret a Decidir. El 2006 s'aprova el nou Estatut, que entra en vigor el 9 d'agost d'aquell any. Poc després el Partit Popular presenta un recurs d'inconstitucionalitat contra gran part dels seus articles i disposicions. La sentència del Tribunal Constitucional triga quatre anys a arribar, i mentrestant dotze diaris resumeixen el sentiment dels catalans en un editorial conjunt. El 2010 s'obre la caixa dels trons: la sentència del Tribunal Constitucional va marcar un punt d'inflexió en l'actitud de la societat catalana.

La manifestació del juliol del 2010 va ser el primer d'una pila d'actes, tots multitudinaris, de caràcter ludicofestiu i familiar, que s'han succeït, cadascun superant les expectatives de l'anterior, fins a la llarguíssima cadena humana que ahir a la tarda va creuar el país.

He sentit persones que comentaven: "A aquell que ha estat capaç d'organitzar la Via Catalana li donaria tota la meva confiança per construir el país que volem". No era fàcil mobilitzar tanta gent amb la celeritat, l'eficàcia i la previsió amb què s'ha fet al llarg de tots aquests mesos. És senzillament impressionant.

Auster però impactant va ser també l'acte d'ahir al Parc de la Ciutadella. Salvador Espriu com a protagonista va posar el to poètic a una jornada cívica. Ja saben, arenyenca d'estius, de records d'infància, vibrava en cada poema: "Quan la desbocada força dels cavalls de l'aiguat de sobte baixa pels rials, he mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra".

A la tarda l'anomenada Via Catalana va ser un èxit esclatant, milers de persones que com la cançó d'en Lluís Llach venien del nord, del sud, de terra endins, de mar enllà... es van vestir de groc per reclamar el que fa temps demanen. Tot i que el sol es va fer esperar, a les 17.14 h va il·luminar les mans enllaçades d'una societat que lluita pels seus anhels.

Sovint es ridiculitza el poble català per la celebració d'una derrota, tot i que només es commemora la pèrdua de les institucions pròpies, substituïdes per lleis i institucions foranes, així com la voluntat de recuperar-les. Sembla que la tendència canvia i potser podrem festejar un esdevenidor de plenitud.

stats