Per la xarxa circula un vídeo amb el canvi de fronteres durant el segon mil·lenni. La veritat és que és impressionant. A l'Edat Mitjana Europa tenia més de 500 estats. Posteriorment es van anar agrupant o desagregant, especialment els que formen l'anomenada Europa Central. No és estrany, doncs, que països tan petits com la Lituània d'avui, el 1569 i sota la denominada mancomunitat de Polònia-Lituània fos un dels països més grans del continent. Desgraciadament, aquestes transformacions mai no es van fer de forma pacífica, la guerra era moneda de canvi per a qualsevol conquesta, de manera que la variació en les fronteres sempre va anar acompanyada de violència.
En ple segle XX el canvi més significatiu va ser sens dubte la dissolució de la Unió Soviètica. Entre el 1990 i el 1992 el Kremlin va perdre el control directe sobre un terç del territori soviètic, que s'havia anat annexionant entre el 1700 i el 1945. Aquest procés de desmantellament va culminar amb la independència de les quinze Repúbliques que fins aleshores havien format part de l'URSS.
La setmana passada vaig tenir una reunió d'universitats europees a Lituània, un país que desconeixia, però que amb allò de la Via Bàltica per la Independència despertava la meva curiositat i simpatia. Durant tota l'ocupació soviètica, que va durar del 1940 al 1991 (exceptuant el període d'invasió alemany durant la Segona Guerra Mundial), els soviètics van intentar diluir la cultura lituana per "russificar-la": no només en menyspreaven la llengua i la cultura, sinó que a més imposaven la seva a través del terror i la violència.
N'és un bon testimoni l'impactant Museu de les Víctimes del Genocidi (conegut com el Museu de la KGB), que és exactament al mateix lloc on no fa pas tants anys hi havia ubicades les oficines del servei d'intel·ligència rus. En un soterrani fosc i humit hi ha la presó on recloïen els presos polítics. El museu impressiona perquè amb prou feines està reconstruït, de manera que conserva bona part de les estructures, mobles i objectes originals. La presó és especialment impactant perquè conté tots els elements de tortura, terror i violència a què va ser sotmesa la població lituana durant aquell fosc període.
En la seva lluita recent per la independència hi va haver una dura rèplica soviètica: l'ocupació militar de Vílnius i la matança de tretze civils, un fet que va forçar la suspensió de la mesura el maig del 1990. El país va aconseguir la seva independència el 1991, després d'obtenir-ne el reconeixement internacional. Durant aquests anys de democràcia, Lituània ha avançat en la recuperació de la seva cultura. No només amb la llengua, sinó també amb la reconstrucció de biblioteques, universitats, museus, esglésies i monuments destruïts pels soviètics. Finalment, l'1 de maig del 2004 el país es va convertir en estat membre de la UE, després que s'hagués aprovat la mesura a través d'un referèndum el 2003. Actualment Lituània exerceix la presidència semestral de la UE.
Aquests dies de tanta incertesa però alhora tan interessants a casa nostra (mai abans la qüestió de Catalunya havia ocupat tant espai i de manera tan continuada als mitjans de comunicació i a les converses privades), es fa especialment atractiu conèixer alguna de les històries més recents del camí cap a la independència d'altres països. És cert que la història és força diferent, però sempre suposa un enriquiment.
Les fronteres, tal com el seu nom indica, són barreres o línies divisòries, necessàries només en part però superades d'alguna manera pel que fa a la seva concepció més estricta en ple segle XXI. De la mateixa manera que va caure el Mur de Berlín, que representava la segregació i la separació, imaginar l'Europa d'avui comunicada a través de ponts no només és més bonic sinó també més sòlid i eficaç que les antigues escenes de tancament de fronteres.
Ponts, a manera de passarel·les, són els que s'haurien de bastir en aquests moments sobre la qüestió de Catalunya i el seu futur. El primer d'aquests ponts, i fonamental en aquests moments, hauria de ser sobre el dret de tots els pobles a decidir, un tema elemental en democràcia, la nostra gran aliada. En aquest sentit, hi ajuda poc la recent declaració aprovada al Congrés que proclama amb una rigidesa pròpia d'altres èpoques que el dret a decidir és "de tot el poble espanyol", amb vocació de deixar les coses clares, claríssimes, com si la vida o la política poguessin ser blanques o negres i les persones ens dividíssim entre bones i dolentes.
Els nostres instruments més valuosos continuen sent la convicció i la paraula, el diàleg i aquests ponts en què somiem. ¿Recorden aquella preciosa frase d'Eduardo Galeano? " La utopía está en el horizonte. Camino dos pasos, ella se aleja dos pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá. Entonces, ¿para qué sirve la utopía? Para eso… sirve para caminar ".
