Intercanvi de cromos

No sé qui va ser l'autor/a de la brillant idea de l'edició de l'ARA de dissabte en blanc i negre, en una clara evocació a la projecció del No-Do. En tot cas, la meva felicitació a tot l'equip de redacció perquè ho vaig trobar genial. Sobretot considerant que en general el personal del diari és molt jove i, en conseqüència, en el moment de la Transició molts d'ells o bé no havien nascut o amb prou feines eren unes criatures.

Certament, en aquests moments a la resta de l'Estat hi ha una opinió molt estesa que a Catalunya s'ha anat massa lluny i que aquesta, i no d'altres, és la causa de l'auge de l'independentisme. Deixar que un poble expliqui la seva pròpia història, que conegui els seus orígens o que pugui llegir els seus propis intèrprets sembla, doncs, l'origen de tots els mals. La qüestió de la llengua, aparentment la més important, és en el fons la punta de llança d'una por molt més profunda, que és la de la història.

És precisament la història la que ens ha ensenyat que pot ser explicada de moltes maneres. Aquells que vam viure el No-Do en directe, projectat abans de veure pel·lícules d'estrena o de reestrena o les dues del cine de barri on generalment passàvem les tardes de diumenge, no només rebíem en blanc i negre notícies de la "pàtria". Vam estudiar història en una escola que també solia ser en blanc i negre; és a dir, sense colors ni matisos i, oficialment, amb una sola versió. És cert que les influències també podien arribar d'altres bandes, de la família o de les amistats, per descomptat, i fins i tot de l'entorn més immediat -aleshores no existien les xarxes socials-. Però també ho és que l'escola i els mestres eren molt influents; tant, que no entenc com ens vam poder alliberar de tot allò.

Culpabilitzar avui de l'auge del nacionalisme les escoles catalanes i un sistema de normalització lingüística que ha recollit molts més èxits que fracassos no només és injust sinó que, a més, és propi d'algú extraordinàriament curt de mires. Per mi la llengua mai no ha de ser un problema sinó una riquesa. Un país bilingüe és d'entrada més ric -sí, ja sé que hi ha qui defensa el català com a únic idioma oficial, però no és el meu cas-, perquè els infants creixen de bon començament en un ambient en què la diversitat forma part de la quotidianitat. Fins ara això s'havia aconseguit d'una manera integradora, pacífica i acceptada per la majoria. Recorden la Norma, que el 1982 ens deia que "el català és cosa de tots"? En la seva campanya de difusió de la immersió lingüística es destacava: "No separaríem mai l'alumnat per raó de llengua a les escoles catalanes". D'això en fa més de trenta anys!

Només els règims totalitaris són els que creuen en els efectes absoluts de l'adoctrinament. Jo més aviat m'inclino a pensar que és precisament al revés: provoca més unió un enemic comú o una idea a la qual oposar-se, que no un pensament únic.

Sembla que el ministre Wert concentra totes les ires. Pot ser, naturalment, que el seu propi caràcter el porti a una actitud no gaire beneficiosa, però no ens enganyem, crec que expressa d'una manera tosca el que molts estan pensant.

Normalment les ideologies conflueixen, des de l'economia, l'educació o el dret, sens dubte estem vivint un pensament recentralitzador, no només en l'aspecte autonòmic, sinó també en el social, cultural i educatiu. En l'àmbit del dret, i en concret del dret penal, que és el que conec millor, també es dóna una tornada al neoclassicisme i una confiança en les institucions penals. Abans parlàvem de la crisi del dret penal perquè no hi crèiem gaire, avui diria que és just el contrari: sembla com si novament creguéssim en els efectes del càstig, en la divisió entre bons i dolents. En fi, que sembla que el dret penal gaudeix de molt bona salut.

Tornant a l'educació, no crec que pugui apuntar res de nou al que s'ha dit fins ara, però el fet és que no em puc estar de comentar-ho. En política, com en qualsevol altre àmbit, quan es planteja un atac se n'estudien bé el seu impacte i els seus efectes. Potser un cop més els clàssics estereotips tornen a funcionar i és possible que es pensi que l'educació pot ser moneda de canvi. Tal vegada pensen que, com que ens ajudaran amb el concepte de l'autonomia asimètrica des d'un punt de vista fiscal, ens poden cobrar com a moneda de canvi el sentiment identitari. Al cap i a la fi, si ens ho mirem bé, al final sempre ens trobem davant d'un intercanvi de cromos.