27/05/2015

L’herència del 15-M

3 min

Quan el 15 de maig del 2011 un grup nombrós de manifestants van sortir al carrer per reivindicar una democràcia real, al partit del govern espanyol (PSOE) no li va agradar gaire i, alhora, bona part de la ciutadania no es va prendre seriosament els manifestants. Els del 15-M es definien com els indignats, inspirats en part pel llibre de Stéphane Hessel Indignez-vous, i denunciaven el control polític dels partits tradicionals, així com una economia dominada pel món financer, alhora que proposaven essencialment una democràcia real i participativa. Allò va esdevenir una explosió de denúncia, mobilització i protesta. Tanmateix, durant molt de temps a aquest grup se li va criticar que destinava més energies a denunciar que a fer propostes de renovació, malgrat que en van fer centenars en gairebé tots els àmbits. Hi havia qui creia que els indignats formaven part d’un moviment conjuntural lligat a la crisi i als seus efectes, però que no havien vingut “per instal·lar-se”. Ja ho veuen, error de diagnòstic... En el seu dia recordo que vaig escriure que ningú creu que les revolucions puguin triomfar; de fet, si Maria Antonieta hagués sospitat en el seu moment que tot allò anava de veres, hauria fugit molt abans.

A més cal recordar que al 15-M ja hi van participar alguns col·lectius preexistents, com Democràcia Real Ja, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i No els Votis, entre d’altres, i he comptat fins a 60 associacions més nascudes després del maig del 2011.

En tot cas, es va pensar que com a conseqüència d’aquest moviment no s’articularia cap partit polític. Durant més de vint anys els adults hem criticat l’absència de vocació política dels joves i en tots els estudis que n’avaluaven els valors es destacava aquesta característica. Però a partir del 2013 van començar a aparèixer projectes polítics creats o vinculats a col·lectius i membres del 15-M. El més espectacular és, sens dubte, el de Podem, creat el gener del 2014, que tres mesos més tard aconseguia la representació de cinc diputats als comicis europeus. Però també la CUP i Ciutadans (fundats anys abans) representen opcions polítiques clarament infravalorades fins a les eleccions del 24-M. No és fins diumenge passat que els partits tradicionals realment han començat a veure les orelles al llop.

A grans trets, i un cop passades les eleccions, m’atreveixo a apuntar algunes idees que crec que serien força consensuades.

La primera, i al meu entendre la més important, és que finalment s’ha imposat l’agenda per fer front a les desigualtats, de manera que les reivindicacions socials s’han situat en primera línia, juntament amb la denúncia de la corrupció. A això cal afegir-hi el fet que un atipament dels polítics tradicionals ha afavorit l’aparició de moltes cares noves.

El bipartidisme ha patit un duríssim revés però ha aconseguit mantenir-se, mentre que els nous partits han irromput amb molta força, si bé no s’han pogut imposar del tot. Arran de tot plegat, les majories absolutes s’han esvaït, de manera que en gairebé tots els municipis caldrà arribar a pactes. No dubto que s’assoliran la majoria d’acords inicials per constituir els nous ajuntaments, però em preocupa que amb l’escassa tradició pactista que tenim, siguem realment capaços de sostenir-los en el temps. Sincerament, no sé si serà possible de gestionar una bona governabilitat i, en tot cas, no serà fàcil.

La presència de dones en llocs destacats no ha estat aclaparadora però sí significativa, cosa que introdueix finalment una certa normalitat en qüestions de gènere en la política. A més, ha estat una campanya en què per primera vegada no s’ha analitzat com anaven vestides i maquillades les candidates, quants fills tenien, com eren les seves parelles o quin tipus de relacions tenien. La pluralitat d’opcions també ha trobat el seu espai aquí. El cas de Madrid i Barcelona és especialment significatiu, malgrat que encara no sabem en quins pactes es concretarà. Les dues possibles alcaldesses són dones d’una forta personalitat, però no representen directament un partit, de manera que no només hauran de gestionar la diversitat externa sinó també la interna.

Per raons professionals conec Manuela Carmena i els puc dir que és una dona coherent amb la qual es pot discrepar però des del respecte. El cas és que recordo algunes de les seves reivindicacions en el camp de la justícia que fa tan sols quinze anys semblaven revolucionàries i que avui consideraríem raonables. També recordo quan el 1996 va renunciar al cotxe oficial, cosa que en aquell temps podia ser vista més com una excentricitat que com una convicció personal, i ja ho veuen...

Sé que l’actual panorama polític és de tot menys fàcil, però, com que “no tenim un altre món on ens puguem mudar”, que deia García Márquez, val més fer-lo habitable.

stats