30/05/2012

Mares

4 min
Mares

Quan el nostre fill petit va començar a estudiar teatre, una de les coses que li van explicar és que en els seus escrits probablement hi hauria moltes referències autobiogràfiques i que, per tant, els familiars haurien d'estar avisats perquè no se sorprenguessin si alguna vegada reconeixien algunes de les seves vivències en escena.

Per aquesta raó, quan vaig començar la meva col·laboració en aquest diari vaig pensar que procuraria eludir les qüestions personals. Però la veritat és que el tema que he escollit en aquesta ocasió m'hi porta de manera inevitable. Ara fa set anys que va morir la meva mare i sovint la recordo. D'altra banda, ser mare de quatre fills ha estat l'experiència més important de la meva vida. Així, doncs, demano disculpes per endavant si aquest text no és prou objectiu.

En la transmissió de valors familiars sempre hi ha el que és implícit i el que és explícit. Avui recordo dos aspectes que van ser fonamentals per a mi. Quan era jove, la meva mare sempre em deia que fes tot allò que ella mai no havia pogut fer, és a dir, estudiar, anar a la universitat, treballar i ser independent. Ho deia sense gens de rancúnia, i acceptant de manera natural l'època que li havia tocat viure i, per tant, les seves limitacions. A més d'aquesta versió dinàmica i oberta de la vida, la mare també era una fidel defensora dels valors tradicionals de la família, i el dia que em vaig casar em va donar una carta en què em deia que defensés la meva família "com una lloba defensa sempre el seu territori".

Vaig iniciar la meva vida adulta amb 22 anys, entre d'altres coses, amb aquests missatges, i hi he conviscut sempre, de vegades amb èxit i d'altres amb fracàs, com ens passa a tots. Però el cert és que aquesta doble pertinença a l'esfera privada i pública, és a dir, família i feina, m'ha permès sobreviure millor en els moments més difícils.

Fa uns dies, amb vocació clarament provocativa, la revista Time va reobrir el debat sobre la lactància materna prolongada, i la il·lustrava amb la imatge d'una mare donant el pit al seu fill de tres anys. A això s'hi afegia la polèmica del llit familiar, en què nadons i nens petits dormen de manera prolongada amb un o tots dos progenitors al mateix llit, o la teoria de la criança amb aferrament, amb defensors i detractors alhora.

El pèndol sempre va d'un extrem a l'altre. No dubto del valor nutricional, immunològic i afectiu de la lactància materna, recomanada, entre d'altres, per l'Associació Catalana de Pediatria, sempre que la mare ho desitgi, esclar. Però veig dificultats en l'anomenada lactància prolongada, és a dir, quan s'allarga més de dos anys. No obstant això, tinc molt clar que cada dona té l'opció de triar lliurement segons les seves preferències. La llàstima és que no es pugui preguntar també l'opinió als fills.

Si bé es diu que la primera llet artificial per a nens va arribar a Barcelona el 1797, l'autèntic boom de la lactància artificial va tenir lloc als anys seixanta. A ningú no se li escapa que hi va jugar un gran paper l'interès de les cases comercials per substituir la llet materna per una lactància artificial. Van ser modes i tendències, no sempre clares ni transparents i amb un clar benefici econòmic per als laboratoris.

Avui -i perdonin la meva gosadia- les meves sospites són unes altres, no tant en l'àmbit de la salut, que de cap manera és la meva especialitat, sinó en l'àmbit socioeducatiu.

La incorporació de la dona a l'escola, a la universitat i posteriorment al món laboral ha estat sens dubte una de les grans conquestes del segle XX. El control de la natalitat, una maternitat responsable i la independència econòmica han estat decisius per a l'exercici dels seus drets. Certament, res d'això no hauria estat possible sense la complicitat i el suport d'una altra part de la societat, em refereixo naturalment als homes i pares compromesos.

Tot i això, la conciliació laboral continua sent una gran dificultat. A Catalunya, a la universitat, per exemple, en iniciar els estudis universitaris el percentatge de dones és més elevat que el dels homes (un 54% respecte a un 46%) i aquesta diferència s'incrementa quan parlem de la finalització dels estudis (un 59% respecte a un 41%). Amb el doctorat els percentatges s'igualen i, més endavant, seguint l'anomenat efecte tisora, es tornen a separar clarament però en sentit invers, de manera que només el 19% de les professores arriben a catedràtiques. Aquesta situació és molt similar a la resta de països europeus, i posa de manifest alguns elements comuns de les dificultats de compaginar carrera acadèmica/laboral i família.

Davant d'aquesta complexitat, em costa d'imaginar l'harmonització de les noves tendències en la cura dels fills amb una vida professional dinàmica i activa. No vull sublimar la feina, i menys encara en aquests moments en què és difícil tenir-ne. Sóc conscient que treballar també implica fer moltes renúncies, a més de tenir un sentiment permanent de culpabilitat. Però no oblidem que sovint la feina també ha permès que les dones recuperessin la seva autoestima.

Ara bé, ¿què passaria si en aquesta època tan convulsa algú posés en dubte que els diners invertits en la formació del talent femení no fossin rendibles si després es desaprofitessin? ¿O si davant de l'escassa inversió pública en educació es prioritzessin les places en funció dels resultats? A més de ser plantejaments terriblement injustos, perdríem tot el que hem assolit amb tant d'esforç.

En aquest sentit, val a dir que al llarg de la història hi ha hagut molts corrents científics -com ara el positivisme- que han justificat moviments culturals i socials que, si no, no s'haurien pogut sostenir. De manera que no puc evitar de mirar amb cert recel aquelles idees o teories de l'àmbit de la dona i la maternitat que, sense posar en dubte la seva bona fe o les seves bondats, corren el risc de ser aprofitades per sectors més radicals com a justificació per retornar novament la dona a l'esfera exclusiva del món privat.

stats