Misc 12/11/2014

Mas i Rajoy, al límit de l’atzucac

i
E. Giménez-salinas
4 min

Sempre m’ha agradat la nostàlgica consigna del Maig del 68 “ Il est interdit d’interdire ” (“Prohibit prohibir”), que suggereix la idea que qualsevol mandat que emergeix de l’autoritat pot ser sospitós. Sense necessitat d’anar tan lluny, crec que en el fons el que més ha molestat el govern espanyol ha estat que 2.300.000 votants de Catalunya, i especialment el seu president, acudissin a votar malgrat tot.

Molts cops he sostingut que la prohibició i el càstig no solen tenir bons resultats. De vegades són inevitables, però precisament per això és un recurs al qual s’ha de recórrer en comptades ocasions, i en qualsevol cas, quan es fa, la mesura ha de tenir tots els senyals de credibilitat i eficàcia. Se’ns ha enunciat tantes vegades que no votaríem que fer-ho l’altre dia tenia un component important de desafiament. ¿L’Estat podria haver impedit el 9-N? Ho reflexionava l’altre dia al programa de la Mònica Terribas, de Catalunya Ràdio, i se’m van acudir quatre possibles actuacions que exposaré amb una mica més de deteniment.

La primera, i sens dubte la més greu, hauria estat suspendre parcialment l’autonomia de Catalunya, aplicant l’article 155 de la Constitució, si bé això només afectaria les competències implicades en el compliment de les obligacions constitucionals. Això hauria pogut arribar a implicar, fins i tot, que els Mossos d’Esquadra s’haguessin hagut de posar a disposició de l’Estat. Per mi, en tot cas, era una opció impensable i inadmissible, i a tots els efectes desproporcionada; però em pregunto si el PP no l’hauria exigida si hagués estat a l’oposició i fos el PSOE qui governés.

Una segona possibilitat hauria estat intentar que la Fiscalia i els tribunals intervinguessin durant la mateixa jornada de votació, però és important recordar que afortunadament el poder judicial és independent. De fet, es van presentar diverses querelles als jutjats, però no es va intervenir.

La tercera actuació anava adreçada al dia després, i implicava iniciar la via penal a través de la Fiscalia. Possibles delictes: ¿desobediència, prevaricació, malversació?, interpretats amb calçador, tot sigui dit, però ja saben que en dret gairebé tot és possible. Seria un greu error polític i jurídic, però aquí el PP està sent víctima del seu propi discurs: un cop denunciat el procés participatiu al Tribunal Constitucional (la veritat és que jo mai vaig creure que ho farien), no li quedava més remei que tirar endavant la seva prohibició. La seva autoritat davant del desafiament català va quedar tan minvada que un cop més no van saber reaccionar a temps.

La quarta opció que tenien, i al meu entendre l’única realment sensata, hauria estat acceptar la realitat i, alhora, com és comprensible, intentar minimitzar-ne l’efecte. Insistir en l’argument que, malgrat que hi va haver molts votants, una part important del cens no va votar, que les condicions de pseudoconsulta eren legalment inacceptables, etc. Abandonar la via judicial i tornar a la política, a l’espera de la sentència del Tribunal Constitucional. Això hauria permès, si més no, obrir la via a un diàleg posterior, dilatat en el temps, cosa que hauri donat un respir a tothom, i especialment al PP. Crec que algú els hauria de fer entendre que, a aquestes altures de la pel·lícula, intentar pactar un referèndum a l’estil del d’Escòcia o el Quebec seria no tan sols el més raonable sinó possiblement l’única sortida.

De totes les possibles actuacions, el govern de Mariano Rajoy s’inclinava ahir a la desesperada per la tercera. Ara bé, que la Fiscalia presenti una querella contra el president Mas, la vicepresidenta i tres consellers per desobediència i prevaricació és un cras error, la veritat. ¿O és que potser han oblidat on ens van portar la impugnació i la posterior sentència de l’Estatut? No tinc cap dubte que es trobaran els arguments jurídics per donar validesa a la querella, però, portat a l’extrem, podríem fins i tot arribar a pensar que en el delicte de desobediència també hi van participar, com a cooperadors necessaris o còmplices, els directors d’institut, els voluntaris i fins i tot els que vam votar!

Davant d’aquest panorama només se m’acut pensar en una solució a través de l’anomenada justícia restaurativa. Tenim dos cavallers, que a més són presidents, profundament ofesos: Mariano Rajoy i Artur Mas. Incapaços de parlar, de pactar, de trobar una solució política. I per acabar-ho d’adobar, amb una possible querella entremig. ¿Algú és capaç de pensar que hi pot haver un mínim de diàleg si un dels dos només té en compte la via judicial? Però si per casualitat es veiessin ara i arribessin a parlar, cadascú només explicaria la pròpia ofensa, el seu dolor i incomprensió, de manera que, per resoldre el problema, només se m’acut pensar en una mediació internacional: que un o diversos experts, expertíssims en aquests temes, ens ajudin no tant a recompondre la relació (aquest no és un problema d’afectes) com a pactar uns mínims, a establir un full de ruta sensat i respectuós. Per sobre de tot, tots dos estan obligats a buscar el bé comú. Tan difícil seria?

stats