06/07/2017

Més enllà del càstig (i 2)

4 min
Més enllà del càstig (i 2)

Poc em podia imaginar la setmana passada, quan vaig fer la primera part d’aquest article, que tindria connexió amb el que ha passat aquests darrers dies; em refereixo a les declaracions del ja exconseller Jordi Baiget. Però en aquest cas no tant amb el seu vessant polític i totes les conseqüències que ha desencadenat, que sens dubte han estat moltes i considerables, sinó amb allò que té a veure amb la justícia. Certament, quan va afirmar que no temia tant entrar a la presó com els possibles riscos que podia patir en el patrimoni, pels efectes que tindria sobre la seva família, va posar el dit a la nafra en un tema fonamental.

D’alguna manera, sembla que hi ha una opinió generalitzada que la presó està bàsicament pensada tan sols per als pobres, per als sectors més marginals de la societat. És evident que en democràcia mai es pot fer servir l’empresonament per raons polítiques, però tampoc no sembla l’instrument adequat per combatre altres problemes, com ara certs delictes contra el patrimoni i l’ordre socioeconòmic, alguns referits a la corrupció, contra el medi ambient o altres que no comporten la violència física. Aquesta qüestió és tan injusta com freqüent i precisament per això és necessari un canvi de paradigma.

Tampoc no sembla gaire clar quina mena de presons volem. L’altre dia, precisament, en una conferència una assistent em va comentar que actualment els centres penitenciaris estan en més bones condicions que les residències d’avis. No li vaig voler portar la contrària, ja que si considerem les pensions miserables de moltes dones, puc entendre l’argument; però es tracta d’un terreny perillós. Després del tancament de la Model, la possibilitat de visitar-la ens mostra el que mai no haurien de ser les presons. Ara bé, això no ens aclareix la qüestió ni acabem de saber cap on ens volem dirigir ni com ho hem d’abordar. ¿Realment creiem que les presons fan una funció ressocialitzadora? ¿Val la pena invertir en l’educació i la socialització dels interns? ¿Fem tot el possible perquè continuïn formant part de la societat? ¿Fins a quin punt les instal·lacions han de ser còmodes i confortables? ¿O bé les hem de fer ben asèptiques i que aportin poques satisfaccions? Es tracta d’un debat sens dubte poc elaborat.

A banda d’això, no seria correcte parlar de justícia penal sense tenir molt presents les víctimes. Han estat les grans oblidades del sistema des del moment que l’Estat ha monopolitzat la reacció penal. De vegades es fa difícil trobar un equilibri i sembla que quan es parla dels drets de les víctimes sigui en detriment dels del delinqüent. Certament no és així, però cal reconèixer que ha estat gràcies a l’esforç i la tenacitat de les associacions de víctimes que les lleis han millorat i que les persones afectades han pogut recuperar el seu propi protagonisme. I encara que a l’estat espanyol d’alguna manera aquest esforç s’ha concentrat en les víctimes del terrorisme, no és menys cert que alguna cosa ha canviat.

Ha estat precisament la crisi del sistema de càstig la que ha motivat el naixement d’un nou concepte de justícia, denominat justícia restaurativa o també reparadora, que neix en part a causa de les necessitats de les víctimes però també pel fracàs de la ressocialització. No resulta fàcil definir-la en poques paraules, però diríem que és un procés en el qual les persones víctimes d’un delicte tenen la possibilitat de parlar-ne, de sentir-se’n partícips, i en el qual l’ofensor també té l’alternativa de reconèixer el dany causat, de manera que es busquin solucions que impliquin les parts afectades. Es tracta, en definitiva, de trobar una resposta que no se centri tant en el càstig com en la reparació d’aquest dany, ja sigui directament o simbòlicament.

Un delicte és una ofensa greu i fa molt mal. De vegades es banalitza la situació o se’ns ensenya a viure amb el conflicte, però totes aquelles persones que n’han estat víctimes saben que a més dels danys directes hi ha uns danys col·laterals que no sempre es perceben.

Podem posar un exemple quotidià, com un robatori o la típica estirada de bossa. Més enllà del que es pugui endur l’agressor, la por i la sensació d’inseguretat són els sentiments que ens envaeixen. La possibilitat de verbalitzar-ho i que qui hagi comès el delicte ho reconegui resulta fonamental, igual com buscar una resposta que no només intenti reparar el dany material causat sinó també determinats efectes no desitjats (la por, l’angoixa i la inseguretat de què parlàvem).

En altres delictes on és una comunitat la que es veu profundament afectada, com són els de corrupció, la justícia restaurativa també és molt important. Portem una bona temporada assistint a judicis per corrupció i hem constatat com fins i tot alguns dels seus autors han ingressat a la presó, però, a menys que estigui equivocada, no he vist ni un sol senyal de penediment per part de cap dels delinqüents, ni cap gest que demostri una mínima contrició. El primer pas, naturalment, és tan difícil com necessari, i és el de demanar perdó; el segon és la possibilitat que l’autor dels fets faci alguna feina en benefici de la comunitat, que repari si més no simbòlicament la societat amb alguna cosa d’utilitat social, i, per acabar, naturalment que pagui una multa però també que torni íntegrament tot allò que s’ha apropiat il·lícitament.

Soc conscient que més d’una persona pensarà que es tracta d’un plantejament ingenu, però ja s’està fent camí en l’àmbit de la justícia juvenil, amb processos de mediació que tenen una repercussió en la disminució de la reincidència dels delinqüents. I penso que si països com Holanda, Dinamarca o fins i tot Alemanya han implantat la justícia restaurativa amb èxit, per què no podem fer-ho nosaltres?

stats