Nadal es cuina en femení

És difícil de trobar alguna explicació original sobre les eleccions catalanes o espanyoles recents. Malgrat tot, i esperant no avorrir els lectors, gosaré de fer-ne un breu apunt abans de parlar de Nadal. El diagnòstic és força clar; la solució, bastant més complicada.

Ignoro si finalment la CUP accedirà a investir Artur Mas com a president, però a aquestes altures ja no sé si és gaire rellevant i, francament, tot plegat em sembla un despropòsit. Potser m’equivoco, però penso que si l’aspiració de Mas a la presidència ha estat tan contestada, és més que improbable que es pugui formar un govern sòlid. De manera que en el pitjor dels casos tindrem eleccions al mes de març; en el millor, uns mesos més tard, i en qualsevol de les situacions tot estarà marcat per un caràcter de transitorietat que a tots els efectes no és la millor manera de gestionar la política. Som on som perquè el nostre és un país poc acostumat a pactes, a la recerca del bé comú i encara amb massa personalismes i poca capacitat per escoltar i entendre l’altre.

Amb les eleccions espanyoles, m’atreviria a dir que pot passar si fa no fa el mateix, la qual cosa em porta a concloure que per a l’elecció d’un govern es prima més la figura del president que un possible acord entre partits. En realitat -pensava jo aquests dies-, el resultats m’agraden força, tenint en compte que en el meu cas mai no em trobo plenament identificada amb el programa d’un partit. D’aquesta manera, i encara que a algú li pot semblar un poti-poti, la vida política és més plural.

Fa uns mesos vaig escriure un article sobre la figura i la personalitat de Mas i de Rajoy. No diré que s’assemblen, ja que si per casualitat algun dels dos ho llegís s’ho prendria malament. Però és cert que moltes de les coses que han passat han estat fruit de la incomunicació total entre tots dos i d’una estructura complexa de personalitat, no sé si intrínseca a ells o imbuïda pel seu entorn, que no hi ha ajudat gaire i ens ha portat a tots plegat a la incapacitat per establir les bases d’un diàleg.

Amb posterioritat al 20-D, en determinats sectors de Madrid es respiraven aires de noves eleccions: cras error, ja que el que cal és aprendre a gestionar els resultats. Unes noves eleccions mai no són garantia de res, i això és aplicable tant al Parlament espanyol com al català. I si el pacte desitjat no és possible, caldrà buscar-ne un d’alternatiu i insistir fins a trobar una sortida... No ens podem passar la vida votant! Em sembla que ens falten moltes lliçons per aprendre, començant per encaixar els resultats (primer principi democràtic) i continuant per adquirir noves formes de fer política. I Europa ens ofereix, en aquest sentit, alguns models a imitar.

Sigui com sigui, aquestes festes ens aniran com anell al dit per mirar d’oblidar-nos de tot plegat durant uns dies. O, qui sap, potser es farà realitat aquella expressió que diu “Any nou, vida nova”, i d’aquí una setmana tots posarem seny a la situació.

El Nadal ja és aquí, sí. No sé per què, tinc la sensació que cada any irromp una mica més aviat. De petita l’esperava amb candeletes i no hi havia manera que arribés el gran dia; de gran, les festes passen com una exhalació. I és que el temps adquireix dimensions diferents segons l’edat. És una cosa que sempre m’afecta, com la pressió mental que sento quan tot ha d’estar enllestit abans d’una data determinada.

Malauradament, el Nadal també és sempre una cita amb certes cadires buides a taula, aquells espais que el pas del temps no és capaç d’omplir, aquelles absències que es fan especialment doloroses, sobretot quan t’adones que ja no ets capaç de recordar plenament una cara o d’evocar el so de la seva veu.

Val a dir que el Nadal també té un gènere diferent, ja que no se sol viure igual entre homes que entre dones. Malgrat el progrés i haver avançat en la igualtat i que de ben segur que alguns homes es responsabilitzen dels àpats festius, el Nadal es continua escrivint majoritàriament en femení. La cuina torna a ser el nostre feu per unes hores, les olles i cassoles les nostres eines de treball, i el foc lent, al qual no afecten ni les presses ni l’estrès, amoroseix l’escudella i carn d’olla, i el gall dindi, el farcit del qual no saps mai si acabarà de sortir bé. En el meu cas segueixo sempre la recepta de la meva sogra Maria, cosa que em permet trencar estereotips i gaudir plenament dels antics i nous sabors, la canalla, els poemes a dalt de la cadira i les nadales (això sí, com que som molt internacionals, en molts idiomes).

Estimats lectors, que tingueu molt bon Nadal.