Misc 01/05/2014

Polítics víctimes

i
E. Giménez-salinas
4 min

Ser la víctima d’un delicte no és, per descomptat, una experiència agradable. Molts de nosaltres en alguna ocasió hem patit una agressió i podem afirmar que amb freqüència els danys col·laterals són més grans que la mateixa escomesa. Així, si algun cop caminant pel carrer ens han fet una estrebada i se’ns han endut la bossa, el dany produït no ve donat tant pel que hem perdut sinó per aquesta sensació d’inseguretat que s’instal·la dins nostre i que ens impedeix durant un temps de passejar tranquil·lament pel carrer. El mateix podríem dir de quan ens entren a robar a casa o altres delictes que malgrat que no són molt greus provoquen una sensació de debilitat i fragilitat que minen la moral molt per sobre del que representa el dany material ocasionat.

En aquest sentit sempre he defensat que les reaccions de les víctimes no han de ser necessàriament racionals ni proporcionades, només faltaria. Si això és així en delictes no gaire greus, encara és infinitament superior quan s’ha tingut la desgràcia de patir una agressió física o, ja en extrem, haver perdut un familiar com a conseqüència d’un acte violent. Des del meu punt de vista, la víctima té tot el dret a defensar qualsevol tipus de reacció punitiva, com ara demanar que es torni a instaurar la pena de mort, la cadena perpètua o el compliment íntegre de les penes. Però una cosa són els sentiments de les víctimes i una altra de ben diferent quina ha de ser la reacció dels poders públics. És evident que aquests poders tenen el deure de protegir les víctimes i elles tenen el dret a no patir indefensió i, per tant, cal promoure les lleis necessàries perquè es porti a terme de manera eficaç. Però les víctimes no poden marcar la política criminal d’un país. Recordem, si no, les nefastes conseqüències de la doctrina Parot, que al final han causat un gran dolor en tota la societat, incloses les víctimes, que s’han sentit decebudes. També tenim exemples de modificacions legals que desgraciadament porten nom i cognoms.

Sempre recordaré que quan José María Aznar era president de govern i va endurir la llei de menors per a aquells que cometien un acte terrorista, em va semblar un gran desencert. I és que per a un jove les conseqüències de cremar un autobús a Sevilla o a Bilbao eren notablement diferents si els fets es produïen per “voler alterar l’ordre constitucional establert” o per un altre motiu, i en definitiva eren només joves. Al meu entendre, la condició de menor havia de valer sempre per sobre la de terrorista i no hi havia lloc per a excepcions.

Preguntant el perquè d’una modificació que em semblava no només innecessària sinó contraproduent respecte als joves, se’m va respondre que era el mateix Aznar qui era inflexible en matèria de terrorisme. I vaig recordar que l’aleshores president havia estat víctima d’un dur i greu atac terrorista. En tant que víctima, la seva reacció m’era comprensible; com a alt càrrec d’un estat, no.

En una altra ocasió i amb motiu d’un curs d’estiu sobre justícia juvenil al qual assistien 25 alumnes, quan vaig preguntar a cadascun d’ells els motius pels quals s’hi havien inscrit em vaig trobar amb els pares de la Clara, la nena de Cadis que havia estat brutalment assassinada per dues companyes d’escola, també menors d’edat. He de dir que com a professora va ser una de les experiències més difícils de la meva vida i no crec que sigui necessari estendre-m’hi més.

Aquestes reflexions m’han portat aquests dies a pensar en Pere Navarro, no com a líder del PSC sinó com a víctima d’una agressió. Sigui dit d’entrada que mai trobaré justificació per a cap acte violent i que el fet que altres polítics també hagin estat agredits no justifica res. Tampoc no em serveix entretenir-me a mesurar la magnitud de l’agressió, com he sentit que algú feia.

Pere Navarro té tot el dret a interpretar l’atac en els termes que el defineix i a considerar que els motius que van moure l’agressora per donar-li un cop de puny al mig del carrer eren tan sols ideològics i fruit de la crispació que s’està produint com a conseqüència del debat sobiranista a Catalunya, insistint que és el resultat “d’un clima que es viu, que alguns volen defensar i que altres denunciem”. És la seva vivència com a víctima i la seva interpretació dels fets.

Però la nostra obligació és anar una mica més enllà sense que això signifiqui ni de bon tros una falta de comprensió. Des del meu punt de vista, d’uns fets aïllats mai no se’n poden treure conseqüències de caràcter col·lectiu. Sempre hi haurà persones violentes i fanàtiques que provocaran danys individuals i col·lectius, de manera que, malgrat que potser no les podem evitar, si més no podem neutralitzar-les. Per això és important protegir la nostra manera particular de defensar les nostres idees, amb respecte i tolerància, com sempre hem fet. No creiem en catalans bons i dolents, aquest és un país plural i ens agrada la diferència, el debat és practicar la democràcia, això ens fa créixer i ens enriqueix. Al cap i a la fi, tots tenim en comú que desitgem un país millor, i també és precisament per això que volem votar.

stats