De vegades les persones que acumulen càrrecs ens resulten distants, altives i allunyades dels problemes quotidians. Això encara s’ha aguditzat més els últims anys d’una crisi amb la qual identifiquem els polítics però també certes institucions i els seus dirigents.
Qui no conegués Ricard Fornesa podria fàcilment imaginar-se que tan sols era un dels homes poderosos d’aquest país que n’ostenten el poder econòmic i financer. Tanmateix, llegint les ressenyes que se n’han escrit aquests dies es podia esbrinar alguna cosa més de la seva personalitat i manera d’actuar, tant a La Caixa, amb els canvis a l’Obra Social, com a Aigües de Barcelona.
En aquesta ocasió voldria parlar d’altres facetes de Ricard Fornesa, menys conegudes però no per això menys importants. I ho faré principalment per dos motius: el primer, per l’afecte i el respecte personal que li proferia, i el segon, perquè crec que és bo de recordar que, afortunadament, en moltes ocasions qui ha arribat a ocupar determinats càrrecs ho ha fet pel seu esforç i la seva vàlua personals.
Sento que amb Ricard Fornesa desapareixen persones d’una generació nascuda abans de la guerra, crescuda durant la postguerra i que viu en plena maduresa els temps actuals. Ell era d’aquell tipus de persones que anomenaven les coses pel seu nom, i no li agradaven les falsedats.
Va néixer el 1931, un any que no era qualsevol: va ser el de la instauració del sufragi universal femení, el de la proclamació de la Segona República i durant el qual es va redactar l’Estatut de Núria.
El món de Ricard Fornesa és el dels fills cabalers de la Catalunya sense hereu ni pubilla, fill de cap altra sort que les pròpies possibilitats, el seu coratge i estoïcisme. Acostumava a nedar contra corrent, però no en sentit figurat: es banyava a les aigües glaçades del Pirineu, desafiant perills i mirant d’esquivar la riba més difícil de la vida. Fornesa ho sabia i així ho explicava sovint: “Sóc cabaler i potser per això vaig sortir tan aviat de casa”.
Era un home intel·ligent; de fet, en l’examen d’Estat que aleshores es feia al final del batxillerat va resultar el número u de Catalunya i les Balears, i es va posar al capdavant dels deu mil joves que en aquella ocasió s’hi presentaven.
Va estudiar dret, i potser el fet de ser fill d’un jutge de Berga que havia patit les represàlies del règim franquista li va ensenyar el valor de la conquesta del propi destí. Va fer oposicions d’advocat de l’Estat als 26 anys i des d’aleshores la seva memòria prodigiosa va cridar poderosament l’atenció d’amics i enemics, que veien amb desesperació com acudia a qualsevol acte públic sense un sol paper, cap nota, amb l’únic guiatge de la pròpia memòria. Si a això hi afegim que parlava a una velocitat vertiginosa, ja que el seu cap corria més que les seves paraules, el resultat era realment espectacular.
Era un home tenaç a qui agradava aquella frase d’Antonio Marina que sovint repetia als seus discursos: “ Después de la ocurrencia ha de venir la querencia ”. I així era, un treballador infatigable que va guanyar-se el qualificatiu de “prepuntual” perquè sempre arribava amb cinc o deu minuts d’antelació a qualsevol convocatòria.
Fornesa era un home alt i corpulent; a mi m’agradava dir que la seva humanitat era tan gran com la seva figura, perquè era ben cert. I és que amb freqüència darrere d’aquestes persones que ens semblen inabastables s’hi amaga una senzillesa, una manera de fer les coses, envejable. No buscava protagonisme, era trempat i espontani; això sí, poc pacient. En les reunions de la universitat, on ja se sap que les discussions solen ser interminables, ell necessitava donar-les per acabades en poc temps. “Però que no ho veuen? -deia-, fa gairebé una hora que parlen del mateix sense arribar a cap conclusió”. I així, amb la seva capacitat de síntesi, resumia els arguments i proposava resolucions.
Va ser ell qui, en el moment que ocupava la presidència del patronat de la Universitat Ramon Llull, em va proposar d’ocupar el càrrec de rectora, el 2002. Jo era professora d’Esade d’aquesta universitat quan el vaig anar a veure. No el coneixia, però vam tenir una llarga entrevista en què em va preguntar coses molt concretes i concises, al final de la qual em va dir que jo li semblava una bona opció. Com sol passar de vegades, el tema es va complicar fins al punt que en un moment determinat la decisió es va qüestionar per un tema estrictament privat. Quan el vaig anar a veure per dir-li que em retirava, em va respondre amb fermesa: “Miri, jo tinc per costum ser fidel a la meva paraula, i si ara canviés de parer em trairia a mi mateix. En segon lloc, vostè no ha fet res que mereixi el més mínim retret de ningú”.
El dia del seu funeral ho recordàvem amb Antonio Garrigues, ja que tots dos van ser nomenats conjuntament doctors honoris causa per la nostra universitat. Però Ricard Fornesa no només va triomfar de portes enfora, sinó que va fer una cosa molt més difícil: va tenir cura amb èxit dels seus, la seva dona, els seus sis fills i els néts.
