El professor de criminologia Santiago Redondo, en el seu llibre In-tolerancia cero, exposa una llista de qüestions en matèria de política criminal en funció de si són catalogables com a conservadores o progressistes. El cert és que fer aquesta distinció no resulta fàcil.
En la mateixa línia, avui llançaria una sèrie de preguntes, tals com: ¿l’increment de penes, per exemple, és una mesura progressista o conservadora? O bé: què passa amb l’augment permanent de la tipificació de nous delictes? ¿I el qüestionament de la resocialització dels presos? ¿O defensar que els delinqüents sexuals que no han acceptat sotmetre’s a un tractament i que en conseqüència tenen una elevada possibilitat de reincidir han de romandre a la presó? ¿Tot això només ho defensen els conservadors? ¿I què en fem dels maltractadors, en confeccionem llistes? ¿I a qui devem l’exclusió de la mediació en l’àmbit de la violència familiar? ¿I la nova reforma en l’àmbit de la malaltia mental? I així se m’acuden milers d’exemples en què crec que seria difícil d’establir aquesta línia divisòria.
En llegir la notícia de la decisió de l’Audiència Nacional sobre si el setge al Parlament seria constitutiu de delicte o no, m’ha passat el mateix: ¿el fet que la sentència consideri que aquells actes no són constitutius de delicte és atribuïble només al fet que els jutges que l’han dictat són considerats progressistes?
D’entrada, voldria matisar que la decisió va en sentit absolutament contrari al nou projecte de llei de seguretat ciutadana, el qual no només no tradueix la idea d’un poder judicial realment independent sinó que a més crea certes dificultats en la interpretació dels límits o, si es prefereix, dels excessos de la llibertat d’expressió i del dret de manifestació.
La segona qüestió fa referència a la intervenció penal. La veritat és que per més que diguem que el dret penal és l’últim recurs, a la pràctica gairebé mai no és així. Penso que difícilment hi hauria desacord sobre el fet que l’actuació dels manifestants no va ser èticament correcta i que, per tant, és reprovable. També hi hauria probablement consens en el sentit que els fets van ser greus i que no hi ha res que justifiqui aquesta conducta. Però això no implica que l’única manera de resoldre aquests conflictes sigui per la via penal o, dit d’una altra manera, que una sentència condemnatòria sigui l’única sortida que podria tenir un vernís d’exemplaritat. ¿I si defenso això, automàticament he de ser considerada com a progressista?
D’altra banda, crec que és important destacar que la filmació d’escenes, és a dir, els mètodes de prova, s’ha considerat legítima i no vulneradora de drets fonamentals.
Però la qüestió central és quan la sentència remarca el següent: “El principi d’indemnitat garanteix que l’ús d’un dret constitucional mai no pot ser objecte de sanció. D’aquí que, de manera necessària, abans de qualsevol consideració sobre si hi va haver extralimitació en l’exercici del dret s’ha d’analitzar si la conducta objecte de sanció es pot emmarcar en l’àmbit propi del dret fonamental invocat”.
La doctrina constitucional ha definit reiteradament els trets essencials del dret de reunió pacífica i sense armes considerant que “cal afavorir l’exercici del dret de reunió, fins i tot en detriment d’altres drets, no només per la seva significació com a dret essencial en la conformació de l’opinió pública, sinó per la necessitat del seu exercici previ per a una configuració d’aquesta opinió pública lliure i sòlida, base indispensable per a l’exercici dels drets esmentats”. En aquesta línia, la sentència posa en relleu que per a moltes persones el dret de manifestació és en la pràctica un dels pocs mitjans que la societat té per expressar públicament les seves idees i reivindicacions, i és així perquè “en molts sectors socials la reunió i la manifestació són l’únic mitjà a través del qual es poden expressar i difondre pensaments i opinions, i l’únic espai on es pot exercir la llibertat de la paraula”.
En aquest sentit, la sentència insisteix de forma reiterada que la llibertat d’expressió, el dret de reunió i el de manifestació gaudeixen d’una posició preferent en l’àmbit constitucional, per la qual cosa necessiten protecció especial. I així afegeix que l’espai per exercitar-los ha de ser generós, de manera que considera que tant la concentració com la protesta “es trobaven dins de l’àmbit constitucionalment protegit del dret de reunió i manifestació”.
Fiscalia, Generalitat i Parlament ja han anunciat que recorreran la sentència, tant pel fet de sentir-se parcialment menyspreats en una situació francament complexa com per les crítiques que l’Audiència llança sobre l’actuació policial. Ho trobo perfectament comprensible. Però en aquest cas, i fins i tot entenent clarament els motius del recurs i l’estranyesa que pot causar una resolució d’aquesta naturalesa, personalment m’inclino a pensar que és preferible un dret penal menys invasiu. En conseqüència, trobo més apropiada una actitud -per molts potser excessiva- basada en la tolerància i la generositat de l’exercici de la llibertat d’expressió i manifestació que una condemna, que d’altra banda potser acabaria a la via de l’indult. Sé que tot és molt discutible, però afortunadament vivim en un país on existeix la possibilitat de presentar un recurs.
I per introduir encara més elements de debat, em pregunto si el resultat hauria estat el mateix si els manifestants haguessin estat estrangers il·legals o grups de menors marginats.
