12/06/2015

El TC, el 9-N i els canvis socials

4 min
El TC, el 9-N i els canvis socials

La veritat és que estava convençuda que jurídicament parlant no passaria res amb el nou 9-N. D’entrada vaig pensar que el govern central no el recorreria, que els errors comesos amb l’Estatut havien començat a deixar petja, però em vaig equivocar. Posteriorment, un cop s’havia presentat el recurs d’inconstitucionalitat del nou 9-N, vaig defensar que no veia que fos delictiva ni l’actuació del president ni la dels consellers; no només jo, naturalment, sinó que tampoc no ho considerava la Fiscalia del TSJ de Catalunya. Però aquí també em vaig equivocar. Un fiscal general de l’Estat, Eduardo Torres-Dulce, que molt poc després va dimitir, va decidir -amb més o menys pressions, esclar- que calia presentar la querella. Finalment, sobre el posicionament del Tribunal Constitucional en vista de com anaven les altres resolucions, el camí semblava clarament traçat i en aquest cas era difícil errar el pronòstic.

La sentència, relativament breu pel que acostumen a ser (25 pàgines), declara que per portar a terme la consulta es requeria una reforma constitucional -esclar que també es podria haver pactat, però no va ser el cas-. D’aquesta manera, declara inconstitucionals totes les iniciatives que va desenvolupar el govern de la Generalitat per portar a terme el procés alternatiu, ja que considera que les preguntes plantejades (“Vol que Catalunya esdevingui un Estat?” i “Vol que sigui un Estat independent?”) afectaven l’ordre constitucional. L’escrit entén que en aquest cas les qüestions suposen un reconeixement indirecte de sobirania del poble de Catalunya i en conseqüència l’atribució d’unes competències que resulten contràries a l’ordre legal establert. Així doncs, conclou que “són inconstitucionals les actuacions de la Generalitat de Catalunya relatives a la convocatòria dels catalans, catalanes i persones residents a Catalunya perquè manifestessin la seva opinió sobre el futur polític de Catalunya el dia 9 de novembre de 2014 (i en els dies successius en els termes de la convocatòria, mitjançant el denominat procés de participació ciutadana)”.

Com ja comença a ser habitual, cal que ens fixem en el que no diu la sentència: no hi ha cap referència a l’àmbit penal ni al procés que es va obrir després d’admetre la querella contra el president i contra tres consellers, i evidentment tampoc n’hi ha cap sobre els ciutadans que hi van participar. Intueixo que aquestes absències són fruit de pactes per aconseguir la unanimitat.

Tampoc no ve de nou que la sentència s’interpreti de manera molt diferent entre els partits sobiranistes i els unionistes. Als primers els reforça els seus arguments respecte de la necessitat del procés, mentre que els altres reclamen que la llei està de part seva. Prou que l’hem sentida, aquesta cançó...

Permetin-me que hi afegeixi que considero un error acudir a la justícia perquè resolgui problemes polítics. Això també m’ho han llegit més d’una vegada. En aquest sentit, i per bé que entenc els arguments esgrimits pel TC, continuo pensant que el procés va ser principalment participatiu, com a conseqüència de la negativa a fer la consulta del 9-N. Certament, el Govern va donar suport al moviment i s’hi va sumar, però el protagonisme el va tenir la ciutadania que va voler votar. Dos milions tres-centes mil persones, incloent-hi els unionistes que hi van participar, no és una xifra que es pugui obviar.

Tanmateix, aquest cas sí que afectaria futures actuacions, com ara que es volgués repetir la consulta o que altres autonomies la prenguessin d’exemple, ja que ara sí que tenim una resolució del TC. Però quan un poble vol votar una qüestió tan fonamental com aquesta ho acaba fent, ja que el dret a decidir afecta els drets humans de tercera generació, és a dir, els drets relacionats amb la solidaritat que es van establir als anys setanta, entre els quals hi ha el d’autodeterminació dels pobles.

Val a dir que de vegades, buscant la unanimitat que mostra el TC, les explicacions corren el risc de semblar més una salvaguarda del mateix tribunal que un encert en les decisions. Els vots particulars sempre han estat molt importants i la discrepància també forma part de la tradició jurídica, fins al punt que ha estat imprescindible perquè es poguessin realitzar determinats canvis. Encara que em puc imaginar que el redactat de la sentència és fruit de pactes, no puc deixar de pensar que la justícia no sempre viu d’acord amb els canvis socials.

Mentrestant, però, aquests canvis segueixen el seu curs, tant en l’anomenat eix nacional com en el social, i bona prova d’això són els nous ajuntaments, que es constitueixen aquest dissabte. Aquest dissabte assistirem a l’elecció de nous alcaldes, que en la majoria de poblacions han estat fruit de laboriosos pactes, d’un aprenentatge de negociació i renúncies, el resultat del qual esperem que sigui positiu, ja que el poble ha decidit que ja no vol majories que imposin els seus criteris. Sé que està tot per fer i que hi ha molts escèptics. Jo avui en tinc prou destacant dos aspectes. D’entrada, que s’ha imposat la lluita contra la corrupció en la base de tots els pactes, sense embuts ni falses declaracions. Tant Podem com Ciutadans, que han entrat per primer cop en molts consistoris, n’han fet una qüestió innegociable. Enhorabona. En segon lloc, que la lluita contra les desigualtats, la defensa dels sectors més desprotegits, que són els que més han patit la crisi -és a dir, els de la pobresa i de l’exclusió-, tenen dues noves alcaldesses a Barcelona i a Madrid que els defensaran sense objeccions. Aquesta també és una novetat digna de destacar.

stats