Terrorisme i burca

Aquests dies s’ha aprovat al Congrés la tramitació d’una nova llei contra el terrorisme jihadista -deixo de banda la qüestió de la divisió dels vots de CiU-. La llei es va presentar com una important aposta per l’acord entre els dos “grans” partits -ai, el bipartidisme...-, com si el tema es pogués resoldre amb uns quants preceptes penals més.

Les lleis, si més no les que funcionen, es fan per a ciutadans que les puguin comprendre i que, a més, tinguin capacitat per ser motivats per la norma. No es tracta tant d’apel·lar als seus principis ètics -tant de bo fos així- sinó d’entendre que en el cas d’infringir les lleis es produirà una sanció. Un clar exemple d’èxit ha estat la prohibició de conduir després d’haver ingerit una determinada quantitat d’alcohol. Avui fins i tot s’ha estès una norma no escrita entre els joves per la qual a qui li toca conduir no beu. Altres lleis, per contra, no han tingut cap efecte sobre la conducta dels ciutadans.

En el cas del terrorisme, i especialment el terrorisme jihadista, em pregunto quin efecte dissuasiu tindrà la nova llei si no promovem alhora determinades accions d’integració, de capacitació per entendre el sentit de la norma, de conscienciació, de prevenció contra la radicalització.

Per això em sembla molt interessant la filosofia del model de la ciutat danesa d’Aaarhus, que es vol fer extensible a altres llocs. L’anàlisi que s’hi ha fet de la realitat és ben simple: consideren que molts dels joves que han pres la decisió de marxar a Síria o a l’Iraq és perquè ja no tenien perspectives de futur, perquè ja no se sentien benvinguts en la societat danesa. Per tant, interrogar-los i arrestar-los tan bon punt tornaven al país no provocava altra cosa que radicalitzar encara més la seva postura. Per contra, van veure que el diàleg era una bona alternativa a la repressió. I parlem d’un diàleg compartit amb famílies, cossos de seguretat, serveis socials i fins i tot institucions religioses. Si bé encara és aviat per avaluar-ne els resultats, els indicadors del període 2013-14 són esperançadors. En definitiva, doncs, mentre que el Regne Unit i França implementen mesures de detenció i retenció a la presó dels que tornen, Dinamarca ha iniciat una dinàmica de suport a aquests joves. Val a dir, però, que el projecte d’Aarhus no és vetllar només per la integració dels que tornen, sinó que sobretot destina els seus esforços a evitar que marxin.

Mentre buscava informació sobre aquest projecte, em vaig recordar de quan als anys noranta feia algunes classes a l’acadèmia de l’Ertzaintza d’Arkaute. Aleshores teníem discussions molt acalorades. Alguns policies em deien que evitaven detenir participants en la kale borroka, especialment els més joves, perquè sabien que si entraven “en la roda”, per més que no pertanyessin a ETA, s’activarien tots els mecanismes de la banda i aleshores tot el procés (advocat, assistència al detingut, atenció a la família, etc.) passaria a estar sota el seu control. D’aquesta manera un jove, fins i tot sense tenir-hi res a veure, s’acabava identificant amb la idea que també ell era un terrorista. Jo, tot i que entenia els seus arguments, els deia que a la resta de joves infractors també els passava una cosa semblant, i que el seu pas per la presó també els acostava a la seva identificació com a delinqüents. És evident que aquest risc també existeix per als potencials jihadistes que entren a la presó, on es converteixen en caldo de cultiu per a la radicalització.

Cal evitar que el sistema s’apoderi d’ells i els acabi identificant com a tals fins al punt que al final s’hi acabin convertint. Tot plegat em portava a pensar, i encara ara ho penso, que davant de delictes no excessivament greus val la pena intentar mesures de diàleg, de reparació del dany causat, de mediació i conciliació, però en cap cas d’exclusió.

I continuant amb l’associació d’idees, aquests dies també ens hem assabentat que la prohibició de l’ús del burca en algunes de les nostres ciutats ha estat anul·lada de forma cautelar pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en considerar que vulnera la llibertat religiosa, tal com també indicava el Tribunal Suprem. En canvi, a França, per exemple, així com a Bèlgica i Luxemburg, sí que està prohibit.

A mi em costa d’entendre que legislem sobre terrorisme en una llei que suposa un risc per a la llibertat dels ciutadans. Que hàgim introduït un nou concepte de terrorisme que s’estén perillosament a certes conductes de protesta, amb el risc de ser qualificades d’alteració de la pau pública, per no parlar, també, d’alguns casos com els dels ciberactivistes o els tuitaires. O que a partir d’ara als manifestants se’ls pugui preguntar si surten al carrer amb l’objectiu d’alterar l’ordre constitucional establert... Això passarà, i tanmateix en el cas del burca no ens atrevim a definir-lo com una presó per a dones i som molt escrupolosos amb el respecte de certes decisions. Són contradiccions difícils de discernir i que posen en qüestió moltes qüestions, però jo em pregunto: ¿algú pot defensar que una dona decideixi lliurement passejar pel carrer engarjolada dins d’un burca?