Vocació versus ocupabilitat

Aquest mes de maig milers de joves de Catalunya prendran una de les seves primeres decisions, una de les més importants. Tindran l'oportunitat de prioritzar quina carrera universitària volen estudiar i a quina universitat ho volen fer. No tots ho aconseguiran, però sí una bona part -el curs passat, el 67,5% dels preinscrits van poder accedir a la primera opció que havien triat-. En la meitat dels casos, serà el primer cop que un membre de la família accedeixi a estudis universitaris, fet que representa un pas important en el camí cap a l'equitat. Aquests futurs estudiants entraran a formar part del col·lectiu universitari, que avui representa el 34% dels joves del país.

Amb una taxa d'atur juvenil del 56%, prop d'un milió de joves de l'Estat estan desocupats. Tal com passa a tota la Unió Europea, en general un nivell més alt de formació repercuteix en menys desocupació. Però és que, a més, en aquests moments ens trobem que els joves d'avui integren la que es considera "la generació més ben formada de la història".

Si hi ha alguna cosa que distingeix aquest col·lectiu dels joves de generacions anteriors és que són molt conscients de les dificultats laborals amb què es trobaran quan acabin els estudis. Fa tan sols cinc anys, el fantasma de l'atur era gairebé inexistent, o en tot cas no formava part de les seves preocupacions a l'hora d'escollir una carrera.

Segons un informe d'Universia sobre ocupació juvenil a Espanya, hi ha una important polarització en els estudis. D'una banda, el percentatge de joves amb estudis superiors està sensiblement per sobre de la mitjana europea (37%), però, en canvi, tenim un percentatge baix en estudis intermedis. Un informe de la fundació CYD es manifestava en la mateixa línia, i indicava que "un elevat percentatge de joves estan ocupant llocs de treball per als quals no és necessari un nivell tan avançat de formació".

Però tornem al tema de l'inici, a la gran decisió. En primer lloc, els estudiants que tenen molt clarament definida la seva vocació professional són pocs, si bé majoritàriament (en un 90%) afirmen que la vocació és el motiu pel qual escullen els seus estudis. En certes carreres, com la medicina, la vocació és molt clara. En aquest cas el problema és que no tots els aspirants hi accedeixen, cosa que els porta a estudiar carreres afins lligades al camp biosanitari. Arquitectura també és una carrera molt vocacional: hauríem de desaconsellar que un jove apassionat per l'arquitectura hi renunciés a causa de l'actual crisi de la construcció i, per tant, de l'escassa possibilitat de trobar feina a posteriori. El mateix passaria amb carreres com filosofia, humanitats o antropologia, per posar alguns exemples d'estudis amb insercions laborals posteriors complicades.

Permetin-me dir o, si més no, matisar les dificultats que al meu entendre planteja el fet de contraposar vocació i ocupabilitat. Un jove ha de poder decidir els seus estudis en funció del que li agradi, d'allò que li sembli que vol ser en un futur. És indiscutible que en la situació actual també es valoraran les possibilitats de trobar feina -no conec ningú que no ho faci-, però aquest no pot ser l'únic o el principal motiu. Al llarg de la meva vida he conegut molts estudiants que, influïts pels seus pares, han escollit carreres en què no es trobaven a gust; pràcticament cap no les va acabar. Dit això, estic d'acord que hi ha d'haver molta més transparència en la informació, i que sens dubte hem de trencar una llança a favor de noves carreres probablement més tecnològiques, d'acord amb les necessitats del mercat actual.

I amb això entrem en un segon punt de discussió, i és si els continguts de les carreres universitàries haurien d'estar molt més orientats a la futura ocupabilitat; és a dir, si haurien de ser més pràctics, més especialitzats, més orientats al mercat laboral. Reconec que en aquesta qüestió tinc una opinió minoritària: sóc una humanista convençuda i defenso una formació molt més integral, holística i omnicomprensiva. Això no significa en absolut que sigui partidària d'una formació més teòrica, ja que no hi ha res més desesperant per a un estudiant que allunyar-se de la realitat. Però els estudis són de base generalista, i les especialitats arriben més endavant. Els en poso un exemple: jo faig classe de dret penal, una assignatura que sol agradar molt als estudiants però que representa una branca a la qual pocs d'ells s'acabaran dedicant professionalment. Tanmateix, aquests coneixements són fonamentals en la formació del jurista. Esclar que potser l'hauríem d'eliminar, considerant el fet que hi ha poca ocupabilitat penal...

Ja em disculparan la ironia, però em semblava necessari afegir un apunt a la necessitat de la màxima informació, de la transparència i del sentit comú. I és que la vida laboral és molt llarga -i tot apunta que encara ho serà més-, per la qual cosa jo avui continuaria aconsellant a un estudiant que escollís aquella carrera per la qual està més motivat.