Fa molt de temps, i per descomptat això no fa que em senti especialment original, vaig dir que la qüestió de Catalunya només podia tenir una solució política. Aquest no sembla que sigui el camí que s’ha agafat, sinó que la batalla s’ha convertit en una autèntica contesa jurídica. Així doncs, pensar que s’ha guanyat, perdut o aturat l’ofensiva jurídica em sembla un autèntic disbarat; però, ja que ens hem ficat en aquest embolic, no tinc altra alternativa que discórrer en el terreny jurídic per esbrinar on som i intuir fins on podem arribar, si més no de moment.
Als alumnes de primer de dret, en el seu primer dia de classe, se’ls explica que el dret penal, aquest dret a castigar determinades conductes, és l’últim recurs al qual hauria de recórrer qualsevol societat. La intervenció penal, doncs, és tan greu que només s’hi ha de recórrer com a últim recurs i quan es lesionen béns jurídics fonamentals. És per això que llegir que n’hi ha que creuen que al president Mas se’l podria acusar de fins a cinc delictes (a saber, prevaricació, desobediència, sedició, malversació i delicte contra la intimitat) m’ha produït un estupor i una hilaritat tals que només m’ha permès pensar que la ignorància és veritablement atrevida.
Parlem només del primer suposat delicte, la prevaricació, ja que en cas que existís concatenaria, en part, la resta d’acusacions. Comet aquest delicte l’autoritat o el funcionari públic que “tenint coneixement de la injustícia, dictés una resolució arbitrària”. El president Mas va dictar el decret de convocatòria del 9-N sota l’empara de la llei de consultes acabada d’aprovar al Parlament i avalada pel Consell de Garanties Estatutàries. ¿Podem parlar, doncs, d’una resolució “grollera, esperpèntica i forassenyada” com exigeix el Tribunal Suprem en aquest delicte? Ben al contrari. Però és que, a més, tampoc no es podria considerar delicte fins i tot en cas que la resolució pogués ser una interpretació errònia, equivocada o discutible, com passa tantes vegades en l’àmbit del dret.
Evidentment, el problema no és una possible infracció penal ni del president, ni dels funcionaris ni de la ciutadania. Només una obsessió irracional i obcecada portaria a fer un ús massiu del dret penal. ¿S’imaginen que absurd que seria iniciar centenars de processos penals? Podem tenir discrepàncies polítiques i jurídiques, però aquest és, o si més no m’agradaria creure-ho, un estat democràtic i garantista.
I ara que amb la màxima celeritat el Tribunal Constitucional ha dictat la providència en la qual suspèn de manera cautelar i temporal els preceptes impugnats i n’assegura la posada en coneixement a tercers a través del BOE, el Parlament i la Generalitat tenen un termini de quinze dies per presentar al·legacions. Dubto que esperin gaire, també ho faran en un temps rècord.
De moment, i per prudència, la Generalitat ha suspès temporalment la campanya institucional, també com a mesura de protecció dels funcionaris i dels ciutadans, però això no impedeix que es puguin realitzar “de manera intel·ligent” actes preparatoris no executius. Això sí, s’ha de reconèixer que les fronteres tindran uns marges i unes arestes difícils, i s’haurà de mirar cas per cas.
El TC ja ha nomenat dos ponents: Juan Antonio Xiol i Pedro González-Trevijano. Com a mínim tots dos són bons juristes, i els tinc per persones raonables. Seria més que desitjable que en un temps també rècord dictessin sentència. Amb franquesa, no hi tinc dipositades gaires esperances ni crec que arribin a legitimar la consulta del 9-N,però sí que podrien seguir la línia argumental de la sentència 42/2014 (tots dos van formar part de l’anomenat Pacte de Santo Domingo) i deixar alguna porta oberta. Recordem que en aquesta sentència es reconeixia per primer cop la possibilitat d’una interpretació constitucional del dret a decidir dels ciutadans de Catalunya, entès com una aspiració política a la qual s’arribi mitjançant un procés ajustat a la legalitat constitucional, amb respecte als principis de “legitimitat democràtica”, “pluralisme” i “legalitat”, proclamats expressament en la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya, en estreta relació amb el “dret a decidir”.
Seria ingenu pensar que el Tribunal Constitucional farà el que no ha sigut capaç de fer l’executiu, és a dir, Mariano Rajoy, a qui dimarts, a l’hemicicle, se’l veia més tens que mai. Però en altres èpoques el TC ha tingut un paper rellevant i fonamental en la incipient i insegura democràcia espanyola, i també es va saber guanyar el nostre respecte. Ara tindria una oportunitat única de recuperar el prestigi perdut i de plantejar solucions jurídiques obertes que obliguessin i permetessin pactes posteriors.
Va ser Martin Luther King qui, després d’una de les manifestacions més impactants de la història d’Amèrica, va dir: “Els que pensen que els negres només necessitaven desfogar-se i que ara ja estaran satisfets, tindran una desagradable sorpresa si el país torna a la seva rutina com de costum”.
