Un bé escàs

El que escasseja, pel sol fet que costa de trobar, és per definició un bé preuat. En aquest sentit, els joves del nostre país són escassos i, per tant, valuosos . Efectivament, els nois i noies de menys de vint anys representen només el 20% del total de la població de casa nostra. Des d'aquest punt de vista, no només ens hauríem de preocupar dels joves, sinó també valorar-los.

El cert és que avui, en general, els fills arriben d'una manera planificada, l'edat de les mares s'ha endarrerit notablement i podem parlar d'una paternitat i una maternitat majoritàriament responsables. Sortosament, doncs, els nens creixen en ambients relativament protegits. Això sí, també solitaris, ja que les famílies nombroses no abunden.

En aquests casos, la protecció pot ser excessiva, fins al punt que avui podem parlar d'una generació massa consentida. Són nens i nenes que han crescut amb poca autonomia i als quals alhora no els ha faltat de res. I no només em refereixo a la part material, sinó també a un estil d'educació: de l'autoritarisme de temps enrere hem passat a les anomenades "relacions simètriques". Els pares han flexibilitzat els seus rols, cosa que ha permès millorar la relació amb els fills en termes de qualitat i proximitat. Alhora, però, s'ha produït un efecte secundari no desitjat: aquesta manca de diferenciació entre pares i fills està afectant el procés maduratiu dels joves i la seva sortida al món exterior.

Una altra qüestió a considerar és que aquesta generació escassa de joves és, d'altra banda, la que està arribant als estudis universitaris en proporcions més altes: els joves que van accedir a la universitat durant el 2011 segons dades de l'Eurostat representaven el 40% del total, i d'aquesta xifra, el 56% són dones. Aquest país mai no havia assolit quotes tan altes. De fet, són elevades fins i tot respecte a països europeus com Alemanya (30%) i Suïssa (menys del 20%).

Ara són aquests joves, precisament, els que la crisi està tractant amb més duresa. És un col·lectiu que ha tingut pocs nos al llarg de la seva vida i que ara s'enfronta a la negativa més dura. El seu futur sembla marcat en el millor dels casos per una oferta de feina que no s'ajusta a les seves expectatives, amb sous baixos i inestabilitat laboral. Tot sembla indicar, doncs, que no estem tractant aquest bé escàs com es mereix.

Aquest col·lectiu s'ha rebel·lat i ha sortit al carrer per protestar contra les retallades universitàries, cosa que em sembla normal, però tal com va passar amb el 15-M, m'hauria agradat que aprofundissin més, que fossin capaços d'articular un projecte. A hores d'ara el diagnòstic està sobradament elaborat i no val la pena insistir-hi. A partir d'aquí s'han proposat algunes mesures, però no s'han presentat com a alternatives reals, i tampoc no s'ha decidit qui li posarà el cascavell al gat.

Intentaré posar-ne alguns exemples:

1/ Mercat laboral: no hi ha feina per a tothom i no sembla que hi hagi perspectives de crear nous llocs de treball, si més no a curt termini. La llàstima és que no es potenciï la mitja jornada. Al contrari: en aquests casos es castiga fiscalment els empresaris que l'accepten i es resta valor als professionals que s'hi acullen. Els ben asseguro que els homes i les dones en edat de tenir fills ho agrairien.

2/ Taxes universitàries. Sembla que hi ha acord sobre el fet que un augment de preu en la matrícula pública hauria d'anar lligat a una millora del sistema de beques. Doncs bé, fem-ho, gradualment, però preocupem-nos perquè s'acompleixi. Als anys vuitanta es va crear un sistema universitari basat en l'equitat i el lliure accés, però trenta anys més tard la situació és diferent. Sense renunciar als mateixos principis, necessitem nous instruments i altres sistemes de gestió. Per exemple, eficàcia i justícia social són incompatibles amb el 30% de fracàs universitari, i en conseqüència els alumnes que no aprofitin els seus estudis haurien de pagar el cost real de segones i terceres matrícules.

3/ Estudiants responsables. Els estudiants haurien de col·laborar i participar molt més en alguns dels serveis de la universitat. En els millors campus dels Estats Units els estudiants gestionen directament les revistes científiques -Obama ho destacava com un dels seus mèrits-. Els nostres estudiants podrien assumir perfectament algunes tasques, cosa que al meu entendre tindria un efecte doble: els permetria conèixer millor la institució i desenvolupar el talent, i a més a més estarien més capacitats i compromesos per promoure reformes.

4/ El risc de privatitzar. La veritat és que ens cal més transparència i eficàcia, i una de les fórmules per resoldre-ho és obrint les portes de la universitat a la societat. El compromís del sector productiu per invertir en investigació i transferència no es pot interpretar com una privatització de la universitat, sinó com un instrument útil i de progrés per al país. Si ho han fet les millors universitats europees, per què no ho hem de poder fer nosaltres?

5/ Reformar. S'ha dit fins a la sacietat que convé un canvi en el sistema de governança de les universitats públiques. No ho poso en dubte i és possible que es tiri endavant, però per mi l'element fonamental es troba en el professorat. Amb una reforma en profunditat de la funció pública i, en conseqüència, de la implementació d'un règim flexible en la contractació de professorat, les nostres universitats es convertirien en un pol d'atracció de talent de professors i alumnes. Totes les universitats ens hauríem d'especialitzar i reduir el nivell d'ofertes acadèmiques.

Tot plegat és una mica paradoxal: els joves protesten però no tenen gaires propostes; nosaltres tenim propostes però no som capaços de gestionar les protestes. Segurament, com deia Unamuno, "la manera d'encertar una vegada el clau és encertar cent vegades la ferradura".