Misc 13/02/2014

La capacitat de les dones

i
E. Giménez-salinas
4 min

Victoria Kent i Clara Campoamor han estat sempre un referent en els meus estudis. Totes dues van mantenir una clara defensa del moviment feminista i van donar suport al sufragi universal -de tot això fa tan sols 83 anys i ara afortunadament ho vivim amb total normalitat-. De Victoria Kent en conec bé la història, ja que va ser la primera dona al capdavant de la direcció general de Presons. Amb la seva arribada al càrrec va imposar tres mesures que encara avui podem recordar: va treure les cadenes i els grillons, que encara portaven els interns; va suprimir les petites presons que no complien els requisits mínims, i va instaurar per primera vegada els permisos de sortida del sistema penitenciari.

Tant ella com Clara Campoamor van ser diputades feministes i progressistes, compromeses amb la lluita pel vot de les dones, encara que van tenir una actitud diferent en el debat parlamentari de l’1 d’octubre del 1931, en el qual justament es discutia el sufragi universal. Victoria Kent va haver de proposar “un ajornament” del vot, en contra del que havia defensat sempre, al·legant que en aquell moment era perillós concedir el vot a la dona perquè no estava preparada per exercir-lo lliurement i, en conseqüència, no votaria a favor dels partits d’esquerres ni defensaria els ideals de la República. Per contra, Clara Campoamor es va mantenir ferma en les seves conviccions davant de la crítica dels seus adversaris polítics, i també dels del seu propi partit i fins i tot de moltes dones. Per ella el vot femení era una qüestió de principis que no podia ser contaminada pel resultat de les urnes, encara que les que hi tinguessin a perdre fossin les esquerres. Durament criticada i incompresa especialment pels seus, va defensar sense concessions que la igualtat dels éssers humans no admetia distincions, fins i tot amb el risc del vot conservador femení.

Aquests dies, en llegir en una de les moltes enquestes que es van publicant sobre el procés sobiranista que les dones som “menys independentistes” que els homes, no he pogut evitar de recordar el procés cap al sufragi universal. D’altra banda, ¿no els sona a música coneguda la vella història que es planteja quan cal defensar els interessos de partit, fins i tot a costa de les conviccions personals més profundes?

És cert que homes i dones ens manifestem de maneres diferents, com també ho és que les estructures de poder han estat tradicionalment dominades pels homes. Això ha comportat que tinguem un model de societat amb una influència preponderantment masculina. Curiosament, un espai on aquest aspecte es manifesta amb més claredat és en el camp de la delinqüència, on la mitjana europea ens mostra que per cada cent reclusos el 95% són homes i tan sols el 5% són dones.

Aquesta resistència de la dona a delinquir (que en realitat s’hauria de veure de manera positiva) ha estat estudiada per la criminologia, si bé cal dir que els estudis no han estat gaire abundants i en general han resultat científicament pobres, a excepció de la literatura anglosaxona.

Llegint amb deteniment aquestsdies la compareixença de la infanta Cristina, no m’he pogut estar de tirar molts anys enrere, quan les causes de la delinqüència femenina s’atribuïen a factors biològics i a l’escassa intel·ligència de les dones.

Un famós text de Gustave Le Bon, sociòleg francès de principi del segle XX, deia que “el cervell de la dona era més pròxim al del goril·la que al de l’home, i que la intel·ligència de la dona era comparable a la de l’infant o el salvatge, i no a la de l’home adult”. Així mateix, considerava que “la dona destacava per la seva vel·leïtat, inconsistència, falta d’idea i de lògica, així com per la incapacitat per raonar”.

Naturalment aquestes idees han evolucionat, i l’explicació de factors biològics va anar succeïda de teories psicològiques i sociològiques sobre la criminalitat femenina. Avui es defensa que la veritable ciència no ha de ser androcèntrica sinó que ha de tenir en compte tots dos gèneres. Però aquest és un llarg tema a desenvolupar.

Tanmateix, la declaració de la infanta ens ha remès a les tesis més reaccionàries i conservadores del pensament positivista, al paper secundari de la dona, a la dona que actua només per amor al marit, a la dona que desconeix tot el que passa al seu voltant, a l’absència de decisions…

Al llarg de la vida he conegut dones, però també alguns homes, que confiant en la seva parella han firmat documents o s’han vist compromesos en situacions que desconeixien, uns fets que els han portat a opcions no desitjades. Però en tots aquests processos hi ha un punt d’inflexió, una parada en el camí, un moment en el qual es pren consciència dels errors comesos. Fins ara només coneixem l’amor i la ignorància de la infanta. De manera que em pregunto si, més enllà de les possibles implicacions penals, que crec que finalment no es donaran, hi haurà algun espai per a la reparació de l’enorme dany causat; a la monarquia, a la societat en general i a les dones en particular.

stats