En aquests temps, i així ho entén especialment el lector d'aquest diari, un dels temes més interessants és, sens dubte, el procés sobiranista. De fet, aquest és el tema, sense rival, però és que no hi ha dia que no en tinguem novetats. Diumenge passat era el congrés del PSC, amb una solució que no per esperada ha estat menys decebedora. Poc després arriben les declaracions d'Aznar, que no tenen pèrdua, però a les quals no vull dedicar més d'una línia, perquè queda clar que l'expresident busca notorietat i no hi penso contribuir. Resumiré el que en penso en tres paraules: crec que no entén altre vocabulari que el de "castigar y prohibir", i quan aquest ja no li funciona, recorre al d'"encerrar". Ahir llegia una piulada que ho resumia dient que "els espanyols es voldran independitzar d'aquest país".
Al país, la regressió en determinades qüestions és tan alarmant -com ja deia fa uns dies- que si dura gaire més no el reconeixerem. Amb una esquerra perduda i una dreta a l'espai de la qual també s'ubica l'extrema dreta, el pronòstic no és gaire encoratjador.
En matèria penal les notícies tampoc no deixen de succeir-se, sempre en la mateixa línia, per descomptat. A la proposta de reforma del Codi Penal de Gallardón ara s'hi suma la proposta de llei de seguretat ciutadana, que sembla que es presentarà al pròxim consell de ministres malgrat que encara no en coneixem el text exacte. Una proposta de llei que ja ha estat anomenada popularment "llei anti 15-M", com també es va fer als anys vuitanta amb la llei Corcuera, de "la patada en la puerta", i anteriorment amb la frase " la calle es mía ", de Fraga. Se'n recorden?
Què està passant, doncs? De vegades l'explicació més planera és la que l'encerta més, i en aquest cas és que al govern no li agraden les mobilitzacions del carrer, l'incomoden els moviments de base popular, els joves contestataris, les manifestacions, la PAH i, en definitiva, noves formes de llibertat d'expressió, d'altra banda representatives dels temps que vivim. Després de posar-hi el maquillatge necessari d'aquesta època i adaptant-la al vestuari social i cultural actuals, sembla que la mesura recorda massa el franquisme, quan no agradaven determinades conductes o maneres de ser que es consideraven perilloses. Em refereixo a "los vagos y maleantes, prostitutas, nómadas, mendigos, homosexuales...", que van desembocar en lleis amb el mateix nom que les reprimien.
Penso que aquest govern creu profundament en la prohibició i en el càstig com a solució per sufocar determinats moviments que a un sector de la societat li resulten molestos. Però no deixa de ser curiós que en general siguem una bona part del col·lectiu de penalistes els que ens mostrem menys entusiasmats amb aquest tipus de reformes.
No n'hi ha prou amb la reforma del Codi Penal, que ara s'introdueix novament una via que d'entrada sembla d'acord amb la supressió de les faltes. És cert que encara no coneixem el text, i sembla que el mateix ministeri apunta que encara pot patir modificacions. Però ja saben que si tant se'n parla és que alguna cosa hi ha.
Sense entrar en detalls, no crec que aquesta societat necessiti prohibir més conductes en el terreny teòric -més lleis no, sisplau-, ni introduir multes d'imports impossibles de pagar. Diuen que oscil·laran entre els 30.000 i els 600.000 euros, i sembla que hagin oblidat que el salari mínim interprofessional sobrepassa escassament els 600 euros mensuals. Al meu entendre, l'eficàcia en termes de seguretat ciutadana es mesura d'una altra manera, amb l'eficiència real de la policia en la detenció dels delinqüents i el posterior enjudiciament per part dels tribunals.
Aquests dies hem enllestit un projecte europeu en el qual participàvem com a investigadors juntament amb altres membres d'onze països diferents. El tema versava sobre l'efecte de les penes de llarga durada i els drets humans. Sé que parlar-ne avui és anar contra corrent, i més quan la preocupació principal d'aquests dies se centra en les víctimes i en l'efecte social que produeix l'excarceració de terroristes i delinqüents comuns en compliment de la sentència del Tribunal d'Estrasburg.
Voldria destacar, només, que Espanya és un dels països europeus amb condemnes més llargues. Que la privació prolongada de la llibertat (considerada com a tal a partir dels deu anys) provoca importants efectes negatius en les persones, i que la sortida de presó després de tant de temps requereix una preparació prèvia, tant per a la víctima com per al delinqüent o la mateixa comunitat. Això també és vetllar per la seguretat ciutadana.
