De diagnosi i prognosi

Ja ha arribat, finalment, el #12M, per demostrar que el que semblava el lleó adormit, el #15M, continua viu. Les noves acampades han estat precedides per una sèrie d'esdeveniments que semblen dur-nos a una crisi de model: l'explosió de Bankia i la reforma del sistema financer, la dificultat d'entendre per què s'havia deixat arribar tan lluny, la inversió de diner públic quan s'està retallant en prestacions socials, l'anunci de noves retallades, i finalment la història inacabada del cas Urdangarin i la monarquia.

Fa uns mesos, en una interessant reunió del consell editorial d'aquest diari, vaig explicar breument l'anàlisi que havíem fet des d'un grup de recerca sobre la gènesi i l'abast del moviment dels joves. Ja els avanço que hauria preferit equivocar-me en el diagnòstic. Al meu entendre, ens trobem davant d'una revolució embrionària, entenent per revolució la transformació radical i profunda de la societat en què vivim. Les revolucions no solen avisar de l'abast de les seves accions; d'aquí que, encara que en molts casos parteixin de principis no violents, puguin derivar en violència. Això no sempre passa, per descomptat, i la història té les seves excepcions, com les primaveres del món àrab. Però ens trobem tan sols al principi i em preocupa el futur dels esdeveniments.

Penso que potser el nostre món no es pren gaire seriosament les protestes del 15-M: els uns s'ho miren amb simpatia, certament; els altres en discrepen obertament i se senten qüestionats, mentre que d'altres accepten millor les crítiques, però consideren que el moviment encara no té propostes articulades. En qualsevol cas, no sembla que en termes generals la societat se senti amenaçada pel moviment, però sí que es comença a veure com un toc d'alerta. De fet, crec que en cap de les grans revolucions (la de la plaça Roja de Moscou, la Marxa de la Sal de Gandhi, la del Maig del 68 francès...) es van preveure les dimensions i les conseqüències de bon començament. Evidentment no tinc cap bola màgica per preveure el futur d'aquesta nova revolta, però en qualsevol cas no la podem banalitzar.

D'altra banda, no és del tot cert, com s'afirma sovint, que el moviment del 15-M no tingui propostes articulades. El problema rau, més aviat, en el fet que, ara per ara, no tenen els instruments o les bases legals per fer-les efectives.

Però el tema més complicat és que alguns dels principis que defensen amb més contundència estan en clara contradicció amb algunes de les reformes més recents. Recordem, com a exemple, alguns d'aquests principis.

-És un moviment que lluita pel dret a l'habitatge i que fins ara s'ha valgut de la força de la concentració pacífica per evitar els desnonaments.

-A les assemblees que #ocupenlaplaça s'hi han incorporat professionals vinculats al món de les finances per intentar controlar el deute públic i, alhora, accelerar una reforma financera necessària perquè bancs i caixes siguin avaluats per la seva gestió.

-Les reivindicacions en el món educatiu i sanitari defensen una sanitat i una educació pública de qualitat i gratuïta: denuncien, per exemple, l'augment de les taxes universitàries o la reducció del personal sanitari.

-Reclamen #DemocràciaRealJa, perquè han perdut confiança en els polítics i no se senten representats. Al contrari: són tants els casos de malversació de fons públics i de corrupció, que dubten de la seva capacitat per prendre decisions raonables.

-Molts dels #indignats són també aturats: joves, mares de famílies monoparentals, obrers que feia més de mitja vida que treballaven per a la mateixa indústria... Ells, cansats de fer cua, fan assemblees, que en algun cas han derivat en solucions provisionals a la seva situació, com ara els bancs del temps.

Ens trobem, doncs, davant d'una crisi amb dues maneres de fer clarament oposades. Aquests dos mons enfrontats accepten que el vell món ha de canviar, però no ho veuen de la mateixa manera. Al poder polític establert li fan mal les retallades, sens dubte, perquè governar així (malgrat que no té altra alternativa) és molt complicat. Això sí, és percebut com un mal menor, amb l'esperança que quan passi aquesta situació es podrà tornar a les condicions anteriors. Són conscients de la pèrdua de l'estat de benestar que es va destruint pel camí, però no ens deixen veure amb claredat quin és el model que estem construint. A diferència del que passa en altres països, no s'ha definit quina és la línia vermella que mai no es traspassarà.

Mentrestant, el 15-M s'ho mira amb ulls desconfiats i no li agrada el món que s'està perfilant. Primer estaven desconcertats, després es van indignar i no podem preveure com reaccionaran quan s'hagin sobrepassat determinades línies. Cal retallar, sí, però ¿s'està aplicant un criteri que tingui en compte el que havíem definit com a intocable?

El 15-M no és cosa d'uns quants arrauxats. La societat establerta té el poder de manar i els indignats tan sols tenen el poder de protestar. Però cal recordar que tant Martí Luter com Martin Luther King només protestant van canviar el rumb de la història.

Permetin-me que afegeixi un apunt final entre tant diagnòstic i pronòstic. Sembla que ja tenim una part de la reforma del Codi Penal anunciada pel ministre Gallardón. Aquest projecte indica amb claredat un canvi ideològic que per descomptat no té res a veure ni amb la crisi ni amb les retallades; tot el contrari, serà més car. Per primer cop en democràcia es recupera el càstig predelictiu tan utilitzat durant el franquisme. L'anomenada custòdia de seguretat permetrà mantenir a la presó un màxim de deu anys un pres, un cop hagi complert la seva condemna i d'acord amb el seu risc de reincidència (és l'incert i temut pronòstic de perillositat). De manera que després de complir la seva pena, en casos de delictes greus (no sabem encara quins tindran aquesta consideració) el condemnat començaria a complir aquesta nova mesura extra, que es traduiria en deu anys més de presó en funció del seu procés de reinserció. De debò que mai he cregut que veuria ressuscitar Lombroso.