Dimarts Artur Mas suspenia la consulta del 9-N. La renúncia es referia als termes en què estava prevista i va anunciar que, acollint-se al marc jurídic vigent, faria una “consulta alternativa”, una mena de succedani o de consulta “descafeïnada”, com s’ha anomenat. Una proposta que no coneixem amb exactitud, però que bàsicament suposa batallar amb la frustració dels catalans pel fet de no poder votar.
No crec que la suspensió de la consulta per part del president fos un fet inesperat. Sempre ha afirmat amb rotunditat que no traspassarà la legalitat vigent, així que, tal com estaven les coses i amb el decret suspès pel TC, al meu entendre era molt difícil tirar endavant. ¿Va esgotar massa el temps, però? ¿Hauria pogut tibar una mica més la corda? Tal vegada, però amb poc marge de maniobra a mesura que s’anaven esgotant els terminis.
La suspensió de la consulta genera frustració, d’això no hi ha dubte. Iñaki Gabilondo ho ha definit com una “dutxa escocesa dels catalans”, que en aquests dies tan intensos passa indistintament del fred al calent i del calent al fred. En tot cas, ha valgut la pena? ¿Ha sigut un error del president? ¿S’ha trencat la unitat? Anem a pams.
Abans que res m’interessa destacar que la celebració de la consulta s’emparava en l’anomenat dret a decidir. Un nou dret que encara que no s’hagi positivitzat ni reconegut explícitament en el dret internacional, es podria incardinar en un sentit ampli amb els anomenats drets humans de tercera generació. Són drets que estenen la protecció a determinats col·lectius marginats, minories etnicoreligioses o un ampli espectre de la població que es veu afectat per alguna de les múltiples manifestacions de discriminació. Si bé és cert que aquest dret és recollit en poques Constitucions del món (diria que només tres), també ho és que es tracta d’un dret emergent i com a prova tenim els precedents del Quebec i Escòcia. És, sens dubte, un interessant plantejament polític de participació ciutadana del segle XXI.
El dret a decidir, doncs, es concep bàsicament com el dret dels ciutadans d’un determinat territori (hi ha qui els anomena minoria territorialitzada ) que aspiren a la independència, partint d’una llengua, cultura, història i sentiment col·lectiu identitaris, i tenint les condicions i els recursos per constituir-se en estat. Parlem de tots els ciutadans? No, naturalment, i d’aquí sorgeix el principi democràtic que obliga a esbrinar l’existència i la solidesa d’aquesta suposada voluntat. I en democràcia i pacíficament això només es pot saber a través d’un referèndum. En altres temps, quan el rei o el dirigent de torn -no pas el poble- aspirava a annexionar-se o a separar-se d’un territori ho feia per les armes.
Després de les impressionants manifestacions d’aquests últims anys en què es reclamava una consulta sobre la independència, al meu entendre el president Mas es movia entre dues possibilitats que esmento sintèticament.
A) Buscar un pacte amb el govern central per poder fer la consulta. Ni l’un (Mas) ni l’altre (Rajoy) no semblaven gaire disposats a dialogar, malgrat que de manera reiterada i de cara a la galeria, tots dos sempre s’han declarat oberts al diàleg - dime de qué presumes y te diré de qué careces -. Mas, cremat per la seva experiència amb Zapatero, es mostrava recelós; Rajoy, amb l’estratègia d’entretenir, no convencia ningú. Sense cap tipus de química preexistent entre els dos dirigents, tampoc no crec que hi hagi hagut cap intent real de pactar res. En la seva última entrevista amb el president espanyol, Mas va presentar fins a 23 mesures, de les quals moltes tenien fàcil solució. Fins on jo sé, no hi va haver cap resposta.
B) Prendre directament la iniciativa i aprovar una llei de consultes a través del Parlament de Catalunya que permetés la convocatòria d’una consulta no vinculant. A partir d’aquí, es plantejaven quatre possibles escenaris.
1. Convocar la consulta i esperar que en aquest temps el govern de l’Estat rectifiqués, proposés alternatives o mostrés una certa permeabilitat, cosa que no va fer, ans al contrari.
2. Convocar la consulta i arribar fins al final, sense perdre de vista que això -un cop suspès el decret pel Tribunal Constitucional- suposava creuar la difícil frontera de la legalitat.
3. Acatar el decret de suspensió i plantejar una “consulta popular”, en un intent de minimitzar la frustració, guanyar temps i anar dissenyant estratègies.
4. Acatar el decret i convocar unes plebiscitàries.
Sembla que Mas ha agafat la tercera opció, que sens dubte no està exempta de dificultats. Una “consulta popular” com la que es va iniciar a Arenys de Munt té un cert valor simbòlic, però una escassa credibilitat i estem ja al meu entendre en un altre temps. Com deia en Raimon, ens trobem en “un temps que ja és nostre, un país que ja anem fent, cante les esperances i plora la poca fe...”
