Un dret penal eficaç?

Tal vegada he pecat d’ingènua, potser no soc capaç de comprendre el voltatge de l’enfrontament, qui sap si soc incapaç d’acceptar la duresa de la realitat o si, simplement, no puc entendre que hàgim arribat a aquesta situació. En tot cas, més enllà de la ideologia de cadascú, en el terreny de la justícia han de prevaldre a ultrança la defensa dels drets humans i la protecció de les llibertats i les garanties individuals.

Estic en contra de l’ús extensiu del dret penal i, per tant, de la presó en els mateixos termes. Ho he dit en múltiples ocasions. Estic convençuda que podem fer servir mesures molt menys doloroses i també més eficaces que la presó. No només és un deure fer-ho sinó també una qüestió de principis i no de preferències.

Si defensem aquesta postura respecte a la concepció del dret penal com a ultima ratio, ¿com no ho hem de fer, també, en tot el que afecta el procés català? Creure que la justícia aportarà la solució és un dels errors més greus que s’han pogut cometre; s’hi ha posat una mirada curtterminista i cada cop som més lluny de trobar una solució política i d’assolir la necessària normalització que tant es predica.

Però l’element central no és altre que la gravíssima acusació d’un delicte de rebel·lió per a tretze persones. La interpretació dels fets pot ser diversa segons qui l’analitzi, només faltaria. Però la justícia no és un relat: es basa en uns fets provats i no en intencions. D’aquí que el que de veritat em preocupa és la idea que la versió dels fets depengui ara d’un jutge en unes interlocutòries -tant de processament com de presó- basades en una descripció dels fets que va molt més enllà d’una anàlisi jurídica. Quan passa que en molts mitjans apareix la idea que el jutge Llarena dibuixa el seu particular full de ruta del procés sobiranista, és senyal que la justícia no passa pel seu millor moment.

Un cop més vull recordar que la greu acusació del delicte de rebel·lió exigeix un alçament “violent i públic”; aquesta és la versió de l’element típic de la violència que es va incorporar en la versió del Codi Penal de 1995. Segons López Garrido, artífex i redactor d’aquest delicte, es va fer d’aquesta manera com a garantia i seguretat jurídica, per evitar que es castigués aquells que volguessin defensar pacíficament la idea de la independència. Així doncs, per més que es vulgui introduir la possible violència en alguns actes o manifestacions que s’han produït al llarg d’aquests anys per lligar-la amb el delicte de rebel·lió, la violència ha d’estar forçosament relacionada amb la proclamació de la independència. Quan aquesta efectivament es va proclamar, no es va produir cap alçament violent de cap tipus.

Ja entrant de ple en la interlocutòria que decreta presó preventiva, és difícil saber el perquè d’aquesta decisió o, en altres paraules, quines causes han motivat el canvi de criteri, si precisament Turull, Rull, Romeva, Forcadell i Bassa no van eludir en cap moment presentar-se davant del Suprem. Com ja va passar anteriorment amb Puigdemont, no s’hi val a al·ludir a la marxa de Marta Rovira com a argument, ja que el dret penal és, abans que res, personalíssim. El mateix jutge considera que l’al·legat dels encausats en aquest sentit és raonable, i a més reconeix que sempre que han estat cridats han comparegut. Aquest seria precisament l’argument objectiu per no decretar la presó preventiva. Però és que a continuació manifesta que “és d’impossible percepció quina pot ser la voluntat interna dels processats”. Fins on jo en tinc coneixement, el dret penal no es dedica a indagar en les voluntats íntimes, sinó que es basa en fets provats i en les declaracions dels encausats. És més, una mica més endavant afegeix que “es pot concloure que no s’aprecia en la seva esfera psicològica interna un element potent que permeti apreciar que el respecte a les decisions d’aquest instructor [Llarena] serà permanent”. Què passaria en la majoria de judicis si poséssim sempre en dubte el que s’hi expressa, és a dir, si ens preguntéssim si correspon o no a la convicció més íntima? Què passaria si sempre exigíssim el penediment veritable i profund, i a més poséssim com a condició la vocació de permanència en el temps?

Un dret penal més just però també més humanista no és aquell que busca per sobre de tot castigar les conductes punibles amb els delictes més greus i les penes més dures i exemplaritzants, sinó aquell que busca la protecció de la societat i alhora és capaç de respondre-hi de la manera més equilibrada, que prengui en la mesura del possible mesures menys doloroses i més integradores. L’eficàcia del dret penal no s’ha de mesurar per la seva duresa sinó per la seva capacitat d’integració i de reparació del dany causat.

Etiquetes