L’escandalosa criminalització del feminisme

Càtedra de Justícia Social i Restaurativa Pere TarrésL’avantatge de fer anys és que cada cop revius amb més claredat el passat. I la memòria té la virtut de ser intemporal, perquè els records no són necessàriament més intensos com més propers són; més aviat diria que passa el contrari: n’hi ha que el temps no només no els esborra sinó que els intensifica. Però també és cert que n’assages interpretacions, mires de donar-los un altre sentit. Fins i tot aquells que en el seu moment et van fer tant de mal entren en una espècie de nebulosa protectora amb la qual tu mateixa aprens a fer-te’n una visió edulcorada. Així vivim més feliços.

El Nadal sempre és temps d’enyorament de persones i de records, dels que t’acompanyen i dels que ja no hi són, d’afectes i desafectes, de bones notícies i de dolentes. El cert és que tots aquests sentiments, sense que siguin exclusius d’aquestes festes, es fan molt més intensos. En el meu cas vinc d’una família nombrosa i continuem sent-ho, i soc tradicional -que no vol dir conservadora- en els costums i també en els àpats. Encara m’agrada fer-los personalment, de manera que durant uns dies canvio els llibres pels estris de cuina i any rere any m’envolto de grans cassoles, que també amb el temps sembla que augmentin de pes i de mida. Recupero les antigues receptes familiars de mares i àvies, la majoria encara escrites a mà, i hi tinc una relació especial d’intimitat: durant aquests dies els parlo i els explico el que em passa pel cap, i sento que d’alguna manera m’estan escoltant. I evito la sal, perquè ja saben que en aquestes ocasions les dones salem els menjars amb les nostres llàgrimes.

Tot això ho faig perquè vull, perquè m’agrada, perquè forma part d’una manera d’entendre la meva pròpia vida i la relació amb els que m’envolten. Però no tinc res ni ningú que m’obligui a fer-ho, i encara menys un home. M’agrada l’espai de la cuina perquè genera proximitat i complicitat entre homes i dones, i un acostament molt singular amb els infants.

Sempre aprofito també el canvi d’any per repassar algun dels temes que he treballat, algun de recurrent, com el de la violència de gènere, que fa molts anys que estudio. I quan miro les estadístiques em dol especialment la de les víctimes mortals. Dones que moren pel simple fet de ser-ho, feminicidis que en molts països ni tan sols compten com a tals perquè no es volen reconèixer unes morts que amb tota seguretat es podrien haver evitat.

A Espanya des del gener del 2003 han estat assassinades un total de 976 dones per violència masclista. Es parteix d’aquesta data perquè va ser aleshores que es van començar a comptabilitzar sota aquest concepte, però probablement aquesta xifra es deu quedar curta, sens dubte deu ser molt més elevada si tirem encara uns quants anys més enrere. Ja sé que qualsevol comparació és odiosa, però la història més recent em porta a pensar en el terrorisme, i així, per exemple, en el llibre Vidas rotas es relata la mort de les 858 víctimes d’ETA en els últims 50 anys. “La seqüència cronològica de totes i cadascuna de les morts causades per ETA permet comprendre en la seva plenitud el tremend cost humà i polític del terrorisme a Espanya”. Així es defineix aquesta obra, que també vol significar un emotiu homenatge a totes les persones assassinades per la banda terrorista.

No es tracta de confrontar ni el dolor ni la mort, ja que cada vida té un valor en ella mateixa. Però respecte a les víctimes d’ETA almenys en els últims temps hi ha hagut una important conscienciació col·lectiva solidària amb el seu dolor i el de les seves famílies. Res a veure amb la violència de gènere, en relació a la qual, a part que probablement poques persones recorden els noms de les víctimes, també hi ha qui s’atreveix a qüestionar-les. Per reblar l’escàndol, els discursos de Trump, Bolsonaro, Salvini o Abascal ens recorden que miserables i injustos poden arribar a ser els arguments. El cert és que em sento profundament incòmoda i molesta amb la criminalització del feminisme, com sempre passa també amb la d’altres col·lectius necessitats, com el de la pobresa i la immigració.

Per postres, també proliferen arguments benintencionats com els apuntats per Javier Marías en un article recentment publicat a El País, que consideren que el nou feminisme representat pel moviment #MeToo tornarà a tancar les dones perquè els homes no voldran assumir cap risc i en conseqüència les evitaran sigui com sigui, cosa que portarà novament a una separació total de sexes. Suposo que Marías ha oblidat que en el recorregut de la reivindicació dels drets de les dones amb prou feines portem unes hores d’història i que la pèrdua de poder absolut -en aquest cas dels homes- mai no és gratuïta. Hauria estat bé que hagués pres nota d’aquell acudit de Forges que en el mateix rotatiu mostrava un home amb un rètol adreçat a les dones on hi deia: “Et vull lliure, sense pors, sense discriminació, amb feina digna, respectada... i feliç! Molt!”