Cada vegada més lluny de la solució

L'última interlocutòria del Tribunal sembla més una aproximació criminològica als fets que jurídica

Sembla que el debat jurídic ens continuarà acompanyant durant força temps. Però en comptes d’intentar assossegar els ànims o buscar, si més no, una petita via que rebaixi la tensió, els esdeveniments politicojudicials no fan sinó augmentar la temperatura. Cada dia apareix alguna novetat sorprenent. L'última, per a mi, ha estat la interlocutòria de la sala d’apel·lacions del Tribunal Suprem, que en principi era per denegar la llibertat per a Jordi Sànchez, així com el permís extraordinari perquè pogués acudir a l’acte d’investidura. Però la interlocutòria, que té ni més ni menys que 38 pàgines, entra en una sèrie d’explicacions sobre el Procés que de vegades tenen més a veure amb una aproximació criminològica als fets que amb el camp estrictament jurídic. Alhora, el text ho aprofita per qüestionar la justícia alemanya. Però anem per parts.

La criminologia és relativament nova; en tot cas, hi ha graduats en aquesta disciplina tot just a partir de la posada en marxa del pla de Bolonya. Així que molts de nosaltres (és el meu cas) ens hem dedicat a l’estudi de la criminologia però no tenim aquesta titulació, sinó que ens hi hem aproximat des del món jurídic, psicològic o sociològic, segons quina sigui la formació de cadascú. En qualsevol cas, el que diferencia clarament la criminologia és el seu valor com a ciència empírica en l’estudi del delicte, el delinqüent, la víctima i el control social. Per tant, no li interessa tant el tipus de delicte comès sinó les raons que han pogut portar una determinada persona a cometre aquest delicte, i també s’interessa especialment per la forma de control social, és a dir, la reacció formal (justícia i policia) davant de la delinqüència. Un exemple senzill perquè s’entengui millor: de les múltiples variables que analitza la reincidència delictiva, els estudis de criminologia demostren que com més jove entra una persona a la presó més alta és la probabilitat que reincideixi. D’aquí que els centres penitenciaris es puguin analitzar també com a factors criminògens.

La duresa amb què han respost els tribunals de justícia espanyols no és precisament ni objectiva ni raonable

En la interlocutòria del TS, en què a més s’intenta justificar la imputació del delicte de rebel·lió, es fa una llarguíssima exposició del que ha estat el Procés. En destacaré tres elements:

- Sembla que la decisió del govern central va ser enviar 6.000 policies i guàrdies civils per evitar el referèndum: ni un més, ni un menys. I van venir per impedir la conducta de dos milions de ciutadans als quals “se había convencido torticeramente de su derecho legítimo a votar”. La sala del Suprem considera que hauria estat necessari un nombre d’efectius molt superior per impedir-lo, però que si hagués estat així “probablemente hubiera acabado en una masacre y el resultado de la euroorden hubiera sido diferente”. D’aquest raonament es desprèn que, si la presència policial hagués estat superior, hauria pogut ser un factor criminogen important que hauria generat molta més violència. En sentit contrari i seguint aquest argument, podríem deduir que si en comptes de 6.000 agents n’haguessin vingut 3.000, la violència hauria pogut ser molt inferior. Uns arguments, tots ells, sens dubte poc científics i que fan un trist favor als cossos de seguretat.

- En segon lloc hi ha el factor violència. No és que passi només en aquest cas, sinó que la presència de violència en nombrosos delictes requereix una valoració clarament diferenciada. L’existència de violència no només qualifica un tipus penal sinó que el dany que produeix en la víctima és molt diferent. Pensem, per exemple, en el contrast entre un furt i un robatori amb violència: encara que la quantitat sostreta en tots dos casos sigui la mateixa, la violència genera un dany més gran a la víctima i més possibilitats que li quedin seqüeles.

Doncs, bé, resulta que en aquest cas la interlocutòria també reconeix que la majoria de lleis i resolucions del Parlament han estat anul·lades pel Tribunal Constitucional, el qual va necessitar, segons les seves pròpies paraules, “un auténtico arsenal jurídico de resoluciones para ir respondiendo a lo que podía considerarse una tenaz liquidación del ordenamiento jurídico estatal dentro de la Autonomía de Cataluña por parte de sus máximos responsables en su contumaz empeño de desconectar Cataluña del resto del Estado”. Però reconeix explícitament que no va haver de fer servir la violència, afirmant que “en un contexto de esta índole es claro que la violencia física pasaba a un segundo lugar, pues solo era preciso utilizarla en algún cruce o tránsito puntual de la línea de ruta que se habían marcado”. Nombrosos juristes hem criticat determinades actuacions de les forces independentistes, especialment l’aprovació de les lleis del referèndum i de transitorietat jurídica els dies 5 i 6 de setembre del 2017 al Parlament de Catalunya. Però aquestes actuacions no converteixen el Procés en un delicte de rebel·lió o sedició.

- Finalment, queda la dura crítica a la justícia alemanya després d’haver negat la rebel·lió, que és el que més ha dolgut. Naturalment, les autoritats judicials espanyoles estan en el seu dret de rebatre els arguments i, si és possible, intentar convèncer la justícia alemanya del contrari. Però voldria recordar que no és només la justícia alemanya la que opina d’aquesta manera i que, a més, la duresa amb què han respost els tribunals de justícia espanyols no és precisament ni objectiva ni raonable. Concepción Arenal, a qui sempre m’encanta recordar, deia: “Quan la culpa és de tothom, no és de ningú”. I afegia: “Gairebé sempre és injustícia l’austera severitat i gairebé sempre és justícia la bondat”.