País petit, bona recerca

Mai, ni tan sols en situacions excepcionals, s’ha de desatendre l’exigència d’eficiència i rigor, de coneixement i professionalitat d’aquells que teòricament ens dirigeixen

El matemàtic Edward Lorenz, pare de la teoria del caos, va explicar ja fa alguns anys que l’aleteig d’una papallona al Brasil podia arribar a desencadenar un tornado a Texas. Amb això posava de manifest la importància de les coses petites, encara que no sempre en som conscients. Les “petites grans coses”, com se solen anomenar, s’expliquen en programes de coaching, educatius, escolars o de rehabilitació. Personalment em fan pensar en la meva àvia quan em repetia, una vegada i una altra: “No us oblideu mai que al pot petit hi ha la bona confitura” (ella sempre parlava fent servir refranys per aconsellar-nos).

El nostre sistema educatiu sempre ha viscut a cavall entre reforma i reforma, sense que cap hagi estat transcendental o realment hagi millorat el sistema. Aquesta primavera li va tocar al doctorat, de manera que aquells investigadors que estaven cursant estudis de doctorat anteriors al real decret del 2011 es van trobar que el temps se’ls tirava a sobre, ja que hauran de defensar la seva tesi abans de final de setembre d’enguany. Amb l’alarma disparada i davant del risc de perdre tota la feina feta, aquest ha estat un final de curs enormement fructífer pel que fa a tesis doctorals.

La setmana passada vaig formar part del tribunal d’una d’aquestes tesis a la Facultat de Psicologia de la UB, on es va defensar l’estudi de Nina Frerich sobre la delinqüència a Europa, dirigit pel professor Santiago Redondo. Mes enllà del valor i l’oportunitat del treball, es donava la particularitat que la doctoranda era alemanya. I jo, que soc d’una època en què si no feies part dels teus estudis en terres germàniques el teu treball no era valorat, em vaig sentir especialment orgullosa que una estudiant alemanya escollís una de les nostres universitats per treure’s el doctorat. Per acabar-ho d’arrodonir, els pares, també alemanys, estaven encantats amb les formes i la solemnitat de l’acte, cosa que tampoc no formava part de l’imaginari del nostre país fa uns anys.

La virtut principal del sistema català és que ha sabut atraure i captar talent

Pocs dies abans també havia assistit a una altra tesi, en aquest cas no com a membre del tribunal sinó com a mare emocionada del doctorand. El meu fill Lucas Krauel també presentava a la UB una innovadora tesi en medicina sobre els avenços en cirurgia oncològica infantil a través d’un estudi sobre la planificació virtual i la impressió 3D per al tractament de tumors abdominals. I ho feia en un lluminós i modern Hospital de Sant Joan de Déu, en un entorn on ciència i humanitat s’entrellacen solidàriament.

Soc molt conscient que sens dubte aquests exemples són temes menors i estan condicionats per percepcions personals; tanmateix, vaig tenir la sensació que aquestes “petites grans coses” anaven molt més enllà i que simbolitzaven el gran avenç que s’ha produït a casa nostra en no gaire temps. Però encara ens queda molt camí per recórrer; sobretot ens cal un canvi de mentalitat en què assumim que la prosperitat real al nostre país també s’haurà de mesurar pel nombre de científics que tenim per habitant i no només pel producte interior brut.

Actualment els científics de Catalunya són els més productius de l’estat espanyol, de manera que són els responsables del 26% de les principals publicacions científiques a Espanya. Un altre exemple és el de les convocatòries de finançament del Consell Europeu d’Investigació: també en aquest cas els científics catalans aconsegueixen més de la meitat de les que es concedeixen per a tot el territori espanyol. D’aquí que amb freqüència s’afirmi que la virtut principal del sistema català és que ha sabut atraure i captar talent.

Val a dir, però, que això no ha estat sempre així; la persona que de veritat va impulsar aquest gran canvi va ser el professor Andreu Mas-Colell, exconseller d’Economia i Coneixement de la Generalitat, que durant molts anys va dirigir la política científica catalana. Em remunto al no gaire llunyà 2001, en què es va crear l’Icrea amb l’objectiu d’atraure talent internacional per posar els nostres centres d’investigació en un primer nivell competitiu. Més endavant Mas-Colell va ocupar altres funcions a la Generalitat, però mai no va oblidar ni les universitats ni els centres de recerca, i va situar Catalunya en el mapa científic.

És així que arribo a una reflexió final, no exempta de polèmica aquests dies. Quan parlem de bons o mals consellers, valents o compromesos, ho reduïm, com fem ara amb quasi tot, a una qüestió ideològica al voltant del posicionament envers l’1-O. Al marge que ens oblidem del treball previ, la meva percepció és que mai, ni tan sols en situacions excepcionals, s’ha de desatendre l’exigència d’eficiència i rigor, de coneixement i professionalitat d’aquells que teòricament ens dirigeixen.