Posada en escena judicial

Com pot ser que s’hagin pres decisions tan diferents per a fets similars? Com pot ser que encara hi hagi deu persones a la presó

Em faig el càrrec que darrerament costi molt entendre el món de la justícia. Si ja és difícil per definició, la situació tan insòlita que estem vivint -amb mig Govern cessat per l’aplicació del 155 a la presó, a més dels dirigents de l’ANC i Òmnium, i l’altre mig Govern exiliat a Bèlgica- el fa encara més insostenible. No recordo cap crisi igual.

Així que, fa uns dies, en un intent pedagògic d’explicar a uns amics una part del funcionament de la justícia, la vaig comparar amb una posada en escena teatral. En realitat, la llei es pot assimilar a un guió que naturalment té diverses interpretacions segons els actors i la direcció de l’obra. Es fa evident, doncs, que, tal com passa en l’art dramàtic, els actors de la justícia són diferents entre ells i, en l’exercici de les seves atribucions, cadascun representa el seu paper d’una manera o altra. La manera com es conjuguen tots plegats de vegades produeix resultats complexos.

Policia, jutges, fiscals, advocats defensors, acusats i víctimes exerceixen un paper important en tot el procés, amb una dinàmica pròpia que fa que fets aparentment iguals es jutgin de manera diferent o, dit d’una altra manera, arribin a resultats diferents. Per això esdevé de vital importància, per exemple, la manera com la policia fa l’atestat i alhora com és interpretat per la fiscalia, com i en quins casos promou l’acció de la justícia i quins delictes formula en la querella, sense oblidar-nos de la importància del paper de la defensa, que també pot fer variar el curs dels esdeveniments. En tots aquests casos ens trobem amb professionals diferents, amb encerts i errors.

El jutge seria com el director de la funció; independent i lliure, en principi està subjecte només al guió, si bé sovint aquest és interpretat lliurement per cadascun dels actors. Amb una limitació, esclar: per al jutge, el que no consta en les interlocutòries -com en el guió- no existeix.

Per poder aplicar el delicte de rebel·lió era necessària la violència, i en dret penal no tenen cabuda les interpretacions extensives

Molts penalistes hem coincidit aquests dies a afirmar que per poder aplicar el delicte de rebel·lió era necessària la violència, i que en dret penal no tenen cabuda les interpretacions extensives. Són especialment importants els aclariments de López Garrido, redactor del delicte de rebel·lió del Codi Penal de 1995, que va explicar que la introducció d’aquest element va ser de vital importància. Les manifestacions independentistes sempre han estat de caràcter pacífic, la no-violència n’ha estat un dels elements clau i, malgrat els riscos, aquesta violència no s’ha produït ni tan sols en moments difícils amb persones a la presó.

Més de cent professors de dret penal han subscrit un manifest en la mateixa línia, que descarta la possibilitat de considerar per a aquest cas un delicte de rebel·lió o de sedició, i que també rebutja que l’Audiència Nacional sigui competent per conèixer aquests delictes.

Per tot plegat, no deixa de resultar estrany que ara es consideri millor que totes les causes de l’1-O s’hagin d’acumular al Suprem. ¿No es podria haver fet des del principi? ¿No hauria estat més lògica una actuació conjunta des de bon començament, en el sentit que s’acumulés en un sol òrgan?

Així mateix, contrasta la manera d’actuar de la jutge Lamela amb la del jutge Llarena en un tema tan sensible i personal com el de la presó preventiva. Com pot ser que s’hagin pres decisions tan diferents per a fets similars? Com pot ser que encara hi hagi deu persones a la presó (dues de les quals, recordem-ho, des de fa més d’un mes)? Deixaria de ser professora si no insistís una vegada i una altra que la pena justa no és la més aflictiva, la més dolorosa, ja que amb això no només no es compleix amb la idea de justícia sinó que, a més, es converteix en injusta en la mesura que busca el patiment i no l’equitat.

No deixa de resultar estrany que ara es consideri millor que totes les causes de l’1-O s’hagin d’acumular al Suprem. ¿No es podria haver fet des del principi?

De vegades, quan faig una conferència pregunto al públic si mai ha estat a la presó; en general, no sol ser més d’un 25% el que respon afirmativament. Un hospital, una escola, una universitat, una fàbrica són instal·lacions que en algun moment han format part de les nostres vides. Mai o gairebé mai no pensem que podem anar a la presó i tanmateix els centres penitenciaris són allà. Sempre dic, també, que les presons reflecteixen la realitat d’un país elevada al cub, amb els seus defectes i les seves virtuts. Actualment, si més no al Primer Món, l’hàbitat i les necessitats bàsiques estan cobertes a la presó, però hi ha una pena afegida, un aspecte molt més alt que els murs, que aïlla més que el formigó i que no fa pas tants anys que existeix: les xarxes socials o, més ben dit, la seva absència. A la presó no hi ha internet, no pots ni tan sols fer un petó de bona nit als teus fills per whastapp, no hi ha missatges, no hi ha telèfons mòbils, només cartes manuscrites com al segle XIX. Aquesta “pena” encara no està catalogada com a tal, però és amb tota seguretat un càstig afegit.

Però si sabem poca cosa de la presó, encara coneixem menys els centres penitenciaris per a dones, ja que aquestes hi pateixen una doble marginació. Com passa amb moltes institucions, les presons estan creades i construïdes per als homes, per això la vida per a elles és encara més difícil. D’entrada, són un nombre molt inferior respecte als homes, ja que només representen un 7% de la població penitenciària, però és que, a més, sempre el càstig s’ha donat de manera diferent sobre les dones que sobre els homes. La vida a la presó amb freqüència reprodueix els pitjors estereotips femenins, amb poques possibilitats que això canviï. Penso en les conselleres Bassa i Borràs, i en la gravetat de la situació en presó preventiva, sense una justificació real ni una descripció clara i concisa dels riscos, i que de fet la converteix en una pena anticipada.

Etiquetes