Per terra, mar i aire

La judicialització del Procés té riscos, però és especialment delicada en els temes penals

En despertar-me ahir al matí i sentir la impactant notícia de l’entrada i l’escorcoll als diversos departaments de la Generalitat, el primer que em va venir a la memòria va ser aquella expressió franquista, “per terra, mar i aire”, que es feia servir als anys seixanta i que fins i tot va tenir un programa de televisió d’exaltació castrense.

En tot cas, i salvant les distàncies, ja que afortunadament ens trobem en democràcia, no resultava gens fàcil situar-se per comprendre el que estava passant de veritat. Sempre he defensat que en un conflicte important -i aquest ho és- cadascú utilitza els instruments que pensa que seran més efectius. Així, en aquest cas el govern espanyol ha optat per l’estratègia de la denominada Brigada Aranzadi, amb arguments essencialment jurídics i de la legalitat vigent, i ha delegat l’actuació sobretot en els tribunals i altres instàncies judicials. Per contra, des de Catalunya l’actuació política i del Parlament sempre s’ha fonamentat en el suport i la mobilització popular a través de diverses manifestacions. Ahir mateix vam veure la reacció de les persones que es van anar congregant de manera pacífica davant dels edificis escorcollats.

Però, com sempre, tot té els seus límits. No hi ha dubte que el més desitjable hauria estat que el conflicte s’hagués anat resolent a través del pacte i del diàleg, retrocedint o avançant per vies normalitzades, és a dir, mitjançant les relacions polítiques. Lamentablement, això no ha estat així. La judicialització del Procés té riscos, però és especialment delicada en els temes penals.

Fer escorcolls no ajuda a trobar la proporcionalitat necessària en qualsevol actuació dels poders públics

Això va culminar ahir amb l’entrada i l’escorcoll en diverses conselleries i establiments oficials, així com en domicilis particulars, una imatge inèdita en la nostra democràcia. Però aquest fet no ho converteix automàticament en un “cop d’estat”, ja que hi havia una ordre judicial prèvia. Tema a banda és si s’han respectat o no totes les formalitats que exigeix la llei d’enjudiciament criminal i la resta de l’ordenament jurídic. Tampoc he aconseguit esbrinar amb exactitud fins al moment d’enllestir aquest article quins delictes concrets s’imputen a cadascuna de les persones detingudes.

Fins ara des de la Moncloa s’ha acudit al Tribunal Constitucional, s’ha intervingut Catalunya econòmicament, s’han fet controls i inspeccions... Aquestes i tantes altres mesures que s’estan prenent ens poden agradar més o menys, però es troben dins de determinats límits. Ara bé, amenaçar més de 700 alcaldes amb una intervenció penal, considerar que els prop de 50.000 ciutadans que hi volen col·laborar poden cometre un fet delictiu però, sobretot, en aquest cas, fer nombroses entrades i escorcolls en institucions oficials i a particulars i practicar detencions no ajuda a trobar la ponderació i la proporcionalitat sempre necessàries que han de regir qualsevol actuació dels poders públics.

Tot això naturalment obeeix a l’intent d’evitar la convocatòria d’un referèndum considerat no legal, encara que no es pot qualificar de delicte, cosa que no és precisament un matís menor. La celebració de consultes populars o referèndums sense tenir competències per convocar-los es va despenalitzar amb la llei orgànica 2/2005 i precisament es va aprovar en considerar que aquestes conductes no tenien prou entitat per merèixer un retret penal, i encara menys una pena de presó.

En les seves primeres declaracions, al migdia, el president Puigdemont va qualificar les actuacions d’ahir com una suspensió de facto de l’autogovern i l’aplicació d’un estat d’excepció. Per la seva banda, el portaveu del govern espanyol, Méndez de Vigo, va recordar que ningú no pot estar per sobre de la llei i que desobeir les lleis no és democràcia. Mariano Rajoy ho va reblar dient que l’Estat havia de reaccionar i que el referèndum no es podia celebrar, per la qual cosa demanava una rectificació.

Encara queden deu dies per a la celebració del referèndum i poden passar moltes coses. Quan, el 6 de setembre, Junts pel Sí i la CUP van aprovar la llei del referèndum, es va fer evident un enfrontament i es va produir un salt qualitatiu en el Procés. La reacció del govern espanyol d’ahir significa també un clar posicionament en el fons i en la forma d’una manera de reaccionar autoritària. Quina llàstima que el dia anterior no prosperés al Congrés de Diputats la proposta del PSOE de buscar “un espai de diàleg per arribar a una solució legal i pactada”, segurament l’única manera racional d’abordar aquest conflicte. Mai no és tard per prendre aire, asserenar-se i asseure’s a parlar.

Etiquetes