Treva

No és del tot cert que per recórrer a la mediació calgui renunciar de manera expressa a algun dels plantejaments propis

Fa tan sols uns mesos, Pepa Masó, directora adjunta d’ El Punt Avui, em va fer una entrevista arran del judici del 9-N i la va titular així: “Catalunya i Espanya necessiten una mediació”. Poc em podia imaginar que després de l’1-O sortirien moltes veus a demanar-la: bona notícia.

Al meu entendre, no és del tot cert el que pensen alguns, que per recórrer a la mediació cal renunciar de manera expressa a algun dels plantejaments propis. Fer-ho possiblement implicaria trobar més fàcilment una sortida, però si es donés aquest supòsit ja no caldria recórrer a la mediació i la solució se situaria més en el terreny de la negociació.

L’única condició indispensable en la mediació és acceptar-la com a instrument de conciliació, com una manera d’abordar el conflicte, cosa que no sempre és fàcil, perquè de vegades fins i tot se’n nega l’existència. Hi ha qui pensa que implica perdre, rebaixar-se, perquè té la raó de part seva, i això el porta a negar-se a fer qualsevol acostament. Això passa fins i tot en mediacions tan quotidianes com les familiars.

La mediació per ella mateixa no aporta una solució, sempre són les dues parts les que, d’una manera voluntària, arriben a possibles acords. Però també pot passar que es frustri pel camí i que no s’arribi a cap acord. Ara bé, en cas que s’accepti el resultat, és d’obligat compliment.

La mediació en un conflicte polític com el que avui per exemple tenim al nostre territori és, sens dubte, molt més complexa, encara que les bases puguin ser similars. En aquests casos se sol parlar de situacions que afecten essencialment problemes identitaris als quals se suma la confrontació en la distribució dels recursos econòmics. La conjunció d’aquests dos elements sol ser el nucli dur, si bé naturalment s’hi poden sumar altres problemes també greus segons la naturalesa del conflicte. En tot cas, són situacions complexes que persisteixen en el temps, i el fet que reapareguin periòdicament, com passa a Catalunya, és una mostra que estan mal resoltes.

Avui que tenim la sort que les paraules poden substituir la força, seria imperdonable no intentar-ho

Però la mediació no sempre és acceptada per les parts. A priori sembla que s’exigeix que es doni entre iguals, però gairebé mai no és així. Qui ostenta el poder sempre és més reticent a una mediació perquè creu que la raó està de part seva. En aquest sentit, i sembla que aquest ha estat el nostre cas, l’Estat ha acudit a instàncies més tradicionals, com els tribunals, sense tenir present la possibilitat d’un arranjament pacífic de la controvèrsia. Ja ho he dit en moltes altres ocasions: al meu entendre el govern de l’Estat ha utilitzat amb massa freqüència la justícia davant de problemes que primer necessitaven una solució política, però és evident que ni s’han buscat ni s’han creat les condicions oportunes per cap de les dues bandes.

Acceptar la mediació també és una voluntat de començar a parlar, cosa que ja constitueix un avenç. Alguns autors defensen que la constatació del conflicte no ha de ser necessàriament concebuda com una desgràcia, sinó que també pot ser una oportunitat per millorar una mala relació o afrontar un problema endèmic i convertir-lo en una transformació positiva.

Després del clima de màxima tensió viscut tant per la violència derivada de la intervenció de les forces de seguretat -absolutament intolerable- com per l’anunci d’una possible declaració unilateral d’independència -jurídicament inadmissible-, són moltes les veus que aquests dies s’han aixecat per demanar diàleg i mediació, si bé també són moltes les persones que s’ho miren d’una manera escèptica i poc creïble.

Celebro que el Col·legi d’Advocats de Barcelona amb la seva nova degana, Maria Eugènia Gay, hagi pres la iniciativa a través de la creació d’una comissió que ja s’ha reunit i ha presentat propostes; com també ho estan fent l’Església catòlica, el Síndic, Podem, el PNB... i de segur que moltíssims més grups i persones.

Voldria destacar tres elements per als primers passos d’una possible mediació: 1. Comptar amb un ampli suport ciutadà que pogués anar molt més enllà dels partits i de la localització geogràfica. 2. Proposar algunes mesures inicials que ajudessin a rebaixar la tensió, com la retirada de les forces de seguretat de l’Estat i l’ajornament d’una possible DUI. 3. Plantejar de seguida de manera concreta grups o persones que la poguessin dur a terme, per tal de seleccionar-los i arribar posteriorment a un acord comú.

No se m’escapa que ens falta el pas més difícil: que les parts vulguin acceptar-la. Però avui que tenim la sort que les paraules poden substituir la força, seria imperdonable no intentar-ho. Evocant Ítaca, el viatge pot acabar sent un gran mestre.

Etiquetes