Misc 03/10/2013

La feina de buscar feina

i
E. Giménez-salinas
3 min

Aquesta tardor comença calenta, no només perquè fa una calor insuportable, sinó perquè la temperatura politicosocial és molt elevada, i ja saben allò de " calenturas otoñales o muy largas o mortales ".

Durant els anys del franquisme se'ns va privar de democràcia però també se'ns va aïllar de la participació en la construcció d'una nova Europa en uns anys decisius. Després de la Segona Guerra Mundial i mentre es posaven els fonaments de l'estat del benestar social, pedra angular de la nova etapa, nosaltres encara lluitàvem contra la pobresa i la misèria, i consideràvem la desigualtat social com un problema de la beneficència. No és fins als anys vuitanta que es creen aquí les bases de l'estat del benestar social, moment que coincideix amb els primers traspassos de competències en aquesta matèria a Catalunya.

Tanmateix, les polítiques socials no es consoliden a casa nostra fins ben entrats els anys noranta, quan la resta de països europeus ja iniciaven un moviment que qüestionava alguns aspectes de l'estat de benestar social. En un extrem és important citar el cas d'Anglaterra, quan el 1982 el govern de Margaret Thatcher va desmantellar literalment serveis públics com la medicina, l'educació o els serveis socials, amb l'excusa de l'estancament econòmic. Es diu que mai més no van tornar a ser el que eren i que la pèrdua d'alguns valors que havien format part de la identitat britànica durant molts anys se'ls va endur sense pietat el vendaval neoliberal. Mutatis mutandis , a mi em preocupa que d'aquí un temps el nostre país sigui totalment irreconeixible en matèria de prestacions socials, educació o sanitat pública.

Ja no em serveixen les crítiques sobre el fet que s'havien produït abusos importants; fins i tot essent certs, en el fons tan sols administràvem la misèria, i els efectes col·laterals, inevitables en moltes ocasions, s'han de tractar com a tals i no per aquest motiu qüestionar-ne l'essència. Després d'aquests anys d'importants retallades, algunes de justificades però moltes altres d'estrictament oportunistes, em pregunto quin model de societat és el que deixarem per al futur.

Em dol, i em dol de veritat, veure els joves en el calvari de buscar feina. Qui no té avui dia un fill, amic o parent buscant un lloc de treball? Submergits en la feina de buscar feina, passen entrevistes i s'il·lusionen amb les opcions, somien amb l'oportunitat mentre memoritzen els seus recursos i preparen la seva presentació, per arribar una vegada i altra al títol de "finalista" i escoltar la maleïda frase: "Has arribat fins al final, gairebé ho has aconseguit". Però aquest "gairebé" significa tornar a començar, competir altre cop entre 300 sol·licitants d'una feina mal pagada i que sovint ni tan sols es correspon amb la carrera estudiada. L'alternativa: marxar a l'estranger.

En l'altre extrem del ventall també hi ha gent madura (els que sobrepassen perillosament els seixanta) i que havent assolit una plenitud social, laboral i intel·lectual envejables tenen la voluntat de continuar sent actius i productius. Però tampoc no hi ha lloc per a ells en aquest nou món que hem dissenyat, no perquè no siguin bons, eficients o fins i tot necessaris, sinó perquè no són rendibles econòmicament i en conseqüència és més recomanable amortitzar el seu lloc de treball.

I, esclar, també hi ha els que ja no són tan joves però encara ho són massa per poder aspirar a una feina per a tota la vida i han crescut en una autèntica provisionalitat. Però estan molt ben formats (ells i elles sí que parlen anglès), tenen experiència i són valents, lluitadors i compromesos, malgrat que el mercat laboral els tracta amb duresa. Molts ja tenen família al seu càrrec, per la qual cosa davant la pèrdua del lloc de treball l'opció de marxar fora els és més difícil, si no és que les condicions estan prèviament pactades.

I així podria escriure sobre grups i subgrups d'homes i dones normals que des de fa uns anys senten que l'amenaça de l'atur s'està convertint en una forma estructural de vida.

Sigui, doncs, benvinguda la notícia que sembla que apunta al final de la recessió. Encara que es tracti d'una veritat a mitges, encara que es digui que no podem parlar del final de la crisi, té en ella mateixa un valor simbòlic. En efecte, el sol fet de perdre la por, de tornar a somriure, de pensar amb un cert optimisme, d'emprendre, arriscar-se i apostar ens permetrà canviar de plantejament. En comptes de destruir ocupació intentem conservar-la, limitar-la si és que encara fa falta, però no malmetre-la, i seguir les lliçons de Miguel de Unamuno quan deia: "Procurem ser més pares del nostre esdevenidor que fills del nostre passat".

stats