01/06/2016

La batalla del monument

3 min
La batalla del monument

Finalment Tortosa -encara que amb una participació molt baixa que no arriba al 30%- s’ha mostrat a favor que el monument franquista romangui a la ciutat. I ho ha fet amb una clara majoria d’un 68% dels votants.

Què hi veuen els tortosins en el seu monument, que insisteixen tant a quedar-se’l? Es fa difícil d’entendre, fins i tot encara que justifiquin que en faran una reinterpretació. Cal recordar que el monument va ser inaugurat per Franco el 1966 per commemorar els 25 anys de pau sota la dictadura... En tot cas, el resultat de la consulta és prou clar, i ja s’hi va referir l’alcalde de la localitat dient, entre altres coses: “Els tortosins tenim un coeficient intel·lectual molt similar al de la resta del país, un caràcter democràtic semblant i demanem que se’ns respecti”.

El primer que crida l’atenció és aquesta referència al coeficient intel·lectual, perquè no acabo d’entendre a què treu cap al·ludir-hi. És cert que de vegades s’han associat els moviments feixistes i el mateix nazisme a persones que tenien un coeficient intel·lectual baix. Però això no és precisament el que es va fer constar durant el Judici de Nuremberg, en el qual es va considerar que Rudolf Hess tenia un coeficient intel·lectual de 120, Hermann Göring de 138 i es calcula que el de Hitler devia estar al voltant de 140. De manera que la pràctica d’atrocitats no necessàriament va unida a una escassa intel·ligència. Tot això no té res a veure amb la gent de Tortosa, de manera que no aconsegueixo entendre l’associació d’idees. Ens trobem davant d’una qüestió que ni tan sols es pot dir que sigui simplement ideològica i molt menys d’intel·ligència. Hi ha fins i tot qui diu que tot plegat es deu a una rebel·lió contra Barcelona, però, si és el cas, l’objecte reivindicatiu no em semblaria una bona elecció.

El segon aspecte que destaca és el que se centra a reivindicar igualtat en democràcia, cosa que tampoc no es pot justificar. El monument commemora inequívocament l’homenatge a l’alçament militar contra la República i s’enclava al bell mig de l’Ebre, un riu amb un alt valor simbòlic, ja que va ser l’escenari d’una de les batalles més sagnants de la Guerra Civil. M’agradaria entendre això del “caràcter democràtic semblant”, però em temo que en democràcia hi ha qüestions que no es poden negociar, i aquesta n’és una. Hem estat molt generosos amb la memòria històrica. La Transició, precisament ara en període de revisió, va ser molt lleugera i poc venjativa. No es va voler jutjar el passat, o amb prou feines, i va predominar una espècie d’amnèsia col·lectiva, dominada pel desig polític d’oblidar. Però els monuments franquistes fa anys que haurien d’haver desaparegut.

Finalment, “respecte”, que prové del llatí respectus, etimològicament significa tenir consideració a algú. El DIEC defineix com a segona accepció de respecte aquell sentiment de consideració, d’estima, envers algú per raó dels seus mèrits, de l’edat, del rang, etc. Per tant, si bé amb el temps el respecte s’ha associat a la tolerància, encara ara el fet de tenir o de mantenir respecte pot tenir un biaix autoritari.

I ara vindrà el més difícil: “Reinterpretar el monument”. ¿Com es farà sense esmentar vencedors ni vençuts? ¿Sense condemnes explícites? Passant-hi de puntetes, suposo. Però hi ha coses amb les quals no es pot frivolitzar, i en aquest cas afecta especialment els represaliats de la guerra i la postguerra.

Paradoxalment, el mateix cap de setmana que Tortosa votava mantenir el monument franquista, al barri de Gràcia de Barcelona continuaven els disturbis i la violència al carrer, sense que sabéssim clarament qui condemnava què o com ho feia, mentre que al centre de la ciutat es convocava una manifestació unitària contra les decisions del Tribunal Constitucional. Això sí que és varietat...

Però res més lluny de la meva intenció que criticar la diversitat. Si alguna cosa m’agrada de l’època en què vivim és que tot és possible, com deien en aquella pel·lícula de Woody Allen, “si la cosa funciona”. Però pensar diferent no significa que no es pugui arribar a pactes, amb les consegüents renúncies. No és gaire difícil d’endevinar que estic pensant en els pressupostos i en la relació dels membres de Junts pel Sí, entre ells, i després amb la CUP. Caldrà distingir, això sí, amb un bisturí molt fi, el que forma part de l’essència del pensament ideològic de cada grup polític de les coses a les quals és possible renunciar. Tot plegat ens portarà a un exercici democràtic, al qual potser no estem gaire acostumats però que sens dubte els ciutadans agrairem en pro de la transparència.

stats