06/05/2016

Presó per a què?

4 min

Si en comptes d’haver-se produït la detenció recent de Mario Conde per delicte de blanqueig de capital s’hagués donat en un violador reincident, les alarmes haurien sonat amb molta més intensitat i, un cop més, s’hauria qüestionat la política de reinserció de les presons espanyoles. He llegit amb cert deteniment la relació penitenciària de Mario Conde, en els termes en què ell mateix la defineix i que ha durat al voltant de catorze anys; certament, no tots ells complint penes de presó, però sí uns quants.

El que sembla desprendre-se’n és que el delicte de blanqueig de capitals el va començar a practicar quan encara era a la presó. Sona tan estrany com la història d’un home que, condemnat per violència domèstica, hagi estat planificant amb tot tipus de detall la mort de la seva dona des de la presó i l’hagi executat tan bon punt n’ha sortit. No hi ha dubte que en aquest cas afirmaríem que el sistema penitenciari ha fracassat.

Respecte a la història de Mario Conde, tant els seus delictes com les seves condemnes han sortit en tots els mitjans informatius, però no he trobat ni un sol comentari sobre la política de resocialització o, més ben dit, sobre el fracàs d’aquesta política de resocialització en el cas que ens ocupa. Conde va dir que mentre complia condemna s’havia llegit entre 300 i 500 llibres i potser és per això que l’acaben de nomenar bibliotecari de la presó de Soto del Real, una de les destinacions més cobejades. Ja deia el criminòleg Vicente Garrido que “a la presó no hi havia ningú més preparat que ell” i s’afirmava que tenia el poder, la imatge i els diners suficients per tornar a començar quan sortís; és a dir, se’l considerava rehabilitat.

Malgrat tot, ens preguntem: on va aparcar la culpa?, com va treballar la seva personalitat, el seu propi delicte?, qui li va parlar de reparar el dany, de tornar els diners?, on és el seu informe i pronòstic criminològic? Són moltes les preguntes que avui sorgeixen sense resposta.

Podríem discutir àmpliament sobre la finalitat de la pena privativa de llibertat, però el cert és que els estats, en general, no han volgut trobar o no han sabut trobar formes diferents per lluitar contra la delinqüència. En el nostre cas, l’article 25.2 de la Constitució destaca especialment la reeducació i la reinserció social com a finalitat de la pena. En altres paraules, l’article indica que la presó ha de servir perquè el delinqüent adquireixi uns hàbits i una formació que li permetin, en acabar la condemna, integrar-se en la societat a través d’una convivència pacífica i d’una manera de viure respectuosa amb les normes.

Però és veritat que la pena també compleix altres finalitats que no es poden obviar, com ho és la retribució pel mal causat a través de la imposició del càstig. Aquest caràcter punitiu és probablement aquell en el qual creu més la societat i el que més es reivindica per a la lluita contra el delicte. Jo, en aquest sentit, he de reconèixer que sóc molt escèptica.

He de dir que crec poc en la capacitat de les presons per dur a terme un tractament resocialitzador; no dic que mai no ho assoleixin, però sí difícilment. En tot cas, si mirem la població penitenciària, del que som conscients és que la majoria prové del món de l’exclusió, de condicions de vida molt difícils i marginals, per la qual cosa en tot cas l’ús de vocables amb la partícula re, tals com reinserció, resocialització o reeducació, suposa prèviament que aquestes persones ja estaven educades o socialitzades.

Però el cert és que una part important de la població penitenciària continua mancada d’una formació escolar adequada i que té carències familiars, afectives, sanitàries o de tractament, per no parlar de l’elevada xifra d’immigrants que en aquests moments ocupen les nostres presons. De manera que del que podríem parlar és de persones que tenen grans dèficits i necessitats, la millor resposta als quals probablement seria més accés a l’educació, a l’habitatge i a l’ocupació, a serveis socials o a teràpies per a drogodependents; en fi, aquest seria el camí més adequat per a la seva integració. I això no s’ha de fer necessàriament a la presó, almenys no en tots els casos. També en aquest àmbit hi ha formes més exitoses de reparar un dany, ja sigui directament, a través dels treballs en benefici de la comunitat, ja sigui en programes educatius especials.

Probablement, i en contra del que creu l’opinió pública, també en alguns casos de corrupció o de delinqüència de coll blanc la presó tampoc no ha resultat gaire efectiva i finalment les condemnes no es compleixen íntegrament, o bé els seus protagonistes es reincorporen amb massa facilitat a la seva vida anterior. Considero que també en aquestes situacions hi ha fórmules molt més innovadores per reparar el dany: l’obligació de retornar tots els diners guanyats il·legalment, el pagament de multes que haurien de ser considerables i la confiscació dels béns necessaris, així com altres mesures restrictives d’inhabilitació. Però també en aquests casos la majoria d’aquesta tipologia de delinqüents haurien de contribuir de forma positiva amb el seu treball a la comunitat, en un menjador social, en un alberg d’indigents, amb nens en exclusió social o en la conservació de boscos, per posar alguns exemples. Probablement no només serien més útils que a la presó sinó que, a més, això els acostaria al món real.

És possible que considerin que aquests plantejaments són utòpics, però tenint en compte que la presó suposa una despesa econòmica considerable i que, a més, fins ara no se n’ha demostrat mai l’eficàcia, no em sembla tan fora de lloc. En qualsevol cas, i tenint en compte que ens trobem en la commemoració dels 700 anys de la mort de Ramon Llull, val la pena recordar les seves paraules “La justícia et proporcionarà pau i també treball” per defensar la implementació d’una nova justícia social i restaurativa.

stats