08/09/2016

Qüestió de prioritats

3 min

En l’obertura de l’any judicial, la fiscal general de l’Estat va fer una clara defensa de la legalitat i la Constitució, en una al·lusió molt directa al procés català. He de dir que no em va estranyar gaire. Probablement convé refrescar la memòria i recordar que Consuelo Madrigal va ser nomenada fiscal general de l’Estat després de la renúncia d’Eduardo Torres-Dulce. Mai no es va aclarir del tot per què va deixar el càrrec; ja saben que va adduir qüestions personals, però les dificultats i desavinences en la interposició de la querella de la Fiscalia contra Artur Mas i dos consellers del nostre país pel seu paper en la consulta del 9-N hi van tenir molt a veure. A Espanya el nomenament d’aquest càrrec el fa el rei a proposta del govern central i havent escoltat el Consell General del Poder Judicial. N’hi ha prou situant-se al desembre del 2014 per entendre la correlació de forces que van portar a proposar Consuelo Madrigal com a fiscal general. Des de sempre, les associacions de fiscals han mantingut una vella reivindicació sobre la seva independència, però el cert és que la Fiscalia General de l’Estat sempre ha estat una institució molt jerarquitzada.

Anem, però, una mica més enllà de la simple aparença que traspuen els discursos d’inici de curs, perquè hi ha algunes dades que ara com ara també cal valorar. En el cas concret de la presidenta del Parlament, a qui presumptament es podria acusar de desobediència, ara com ara la Fiscalia encara no ha actuat. Se suposa que està a l’espera de la decisió del Tribunal Constitucional, el pròxim 20 de setembre, cosa que fa pensar que a ningú no li agrada gaire ser el responsable de posar el cascavell al gat. I és que certament en un país democràtic la llibertat d’expressió també és un principi bàsic i consagrat de la Constitució, un dret al qual Carme Forcadell ha apel·lat amb convicció.

Per tot plegat cal recordar, un cop més, que aquest és un conflicte polític greu, i que precisament per aquest motiu difícilment es podrà resoldre a través del dret penal; aquesta no n’és la funció. Que en ple segle XXI en un país democràtic les diferències polítiques, per més importants que siguin, s’hagin de dirimir no només als tribunals sinó a través de la jurisdicció penal és tan poc raonable com aconsellable.

Com que som on som, aquesta ha estat la notícia que ha acaparat més atenció mediàtica; potser per això ens han passat per alt altres dades de la memòria que crec que mereixen un comentari. Els delictes per terrorisme han augmentat de manera “important” durant els últims anys, especialment els vinculats al jihadisme, fins al punt -alerta a la dada- que el 2015 les investigacions suscitades han superat per primer cop les relatives a la banda terrorista ETA. En resum, el 40% de les investigacions portades a terme per l’Audiència Nacional es dediquen al terrorisme però és que, a més, el 22% del total de les investigacions se centren en el terrorisme jihadista.

Es tracta d’una situació totalment nova, ha canviat fa tan sols uns anys, però apunta a la necessitat d’impulsar determinades reformes legals. Efectivament, se cita, per exemple, la força que internet i les xarxes socials tenen per captar i difondre el missatge jihadista, i es consideren insuficients o poc eficients les tan recents reformes per penalitzar els actes de captació, adoctrinament i ensinistrament. En aquesta línia, es demanen menys restriccions per estendre l’autorització als fiscals de l’ús de dispositius electrònics com ara gravacions telefòniques. En cas que es produeixin aquestes reformes, no dubto que s’encaminaran a agilitar els processos en pro de la seva eficiència, però en conseqüència la balança entre llibertat i seguretat quedarà més inclinada cap a aquesta última. Aquest també serà el món en el qual ens tocarà viure.

Una altra realitat que es constata és l’augment considerable dels delictes de corrupció i de la criminalitat organitzada. Aquests, juntament amb el terrorisme jihadista, es plantegen com dos problemes importants en els quals els mitjans tradicionals de persecució de crims s’evidencien com a desfasats i obsolets.

A tot plegat afegim-hi un apunt final: afortunadament, el nombre de població reclusa ha anat disminuint des del 2010; no significativament, però com a mínim s’ha posat fre a l’escalada que s’havia donat els anys anteriors. Malgrat això, encara avui tenim 61.614 interns, dels quals 56.892 són homes i 4.722, dones. La gran diferència entre la delinqüència masculina i la femenina no ha variat significativament en els últims anys, de manera que, tot i que es pronosticava un canvi, la delinqüència de les dones continua sent molt baixa. Les causes són múltiples i molt complexes. Em reservo, doncs, una altra ocasió per parlar de l’explicació raonable que hi ha buscat la criminologia.

stats