La història en directe
Encara que a alguns de nosaltres ens costa -especialment a mi-, s'ha de reconèixer que les TIC han canviat les nostres vides. Tant se val, ja, en quina part del món estiguis, perquè sempre podràs estar al dia de l'actualitat, enviar un correu, parlar en la distància via Skype o fer públic el teu estat a Facebook. No dic res de nou, però és evident que les xarxes socials han canviat el món en molts sentits. El fet que la informació estigui a l'abast de moltíssima gent té conseqüències gairebé immediates. Mirin, si no, el pas endavant que ha generat el gravíssim accident en una fàbrica tèxtil de Bangla Desh: les principals marques de roba acaben de signar un acord de coresponsabilitat sobre la seguretat en aquests grans centres de producció.
Tanmateix, cada cop que viatjo a un país o em trobo en un lloc diferent visc la vida amb una intensitat particular. Aquesta vegada li ha tocat a la ciutat de Gdansk, a Polònia, on la Segona Guerra Mundial i la caiguda del comunisme rivalitzen no només en records, sinó també en monuments.
Des d'allà, mentre ens explicaven el naixement de Solidarnosc, el paper de Lech Walesa i la invasió del país -ja que Pomerània aleshores pertanyia a Alemanya-, vaig sentir una necessitat vital de rellegir la història contemporània. I de fer-ho en un lloc amb cases de maó vermell i teulades de pissarra, envoltades d'interminables planúries i boscos frondosos d'un verd intens. Una vegada i una altra em venien al cap pel·lícules sobre l'Holocaust, la persecució jueva, els guetos i la bogeria de la guerra. M'impressionava el paisatge i em traslladava amb tanta fluïdesa al que va ocórrer en aquella època que vaig entendre que, malgrat la rellevància de la societat de la informació, no hi ha res tan important com la vida real, el contacte físic i la presència humana.
De la mateixa manera que les noves tecnologies han facilitat l'accés d'un bon nombre d'estudiants a l'educació superior -i els MOOC en són un bon exemple- i ara, també, a batxillerat, crec que res no podrà substituir del tot aquella relació tan especial que, de vegades, es produeix entre el professorat i l'alumnat: aquella transmissió, no només de coneixement, sinó també d'actituds i valors, d'idees i experiències. Com a professora, crec que no hi ha coses que donin més satisfacció que trobar-te exalumnes al llarg dels anys que et recorden no només pels coneixements que els vas transmetre, sinó per aquell vincle tan especial que en el seu dia es va crear.
La presència física en aquest viatge em va permetre constatar que cada cultura s'ha de comprendre en el seu propi context i que, com a persones, hem de buscar el que ens hi uneix, el que tenim en comú i que ens confirma que no hi ha races, creences o cultures superiors a d'altres.
L'extrema gravetat del que va passar durant el Tercer Reich va donar pas a un nou concepte jurídic fins aleshores inexistent: els crims contra la humanitat. El que es va esdevenir als camps de concentració trencava totes les regles del joc, tots els codis ètics i jurídics anteriors i obria una nova etapa en la valoració de la maldat. Vladimir Jankélévitch ho defineix així: "El crim dels nazis ha de ser entès com un crim internacional, les atrocitats perpetrades han de ser designades com a crims contra la humanitat perquè realment van ser crims contra l'essència de l'home. Els nazis no pretenien destruir determinades creences o models de vida, ni perseguir delictes o un enriquiment excessiu d'alguns col·lectius sinó l'home per ell mateix. Els crims racistes són un atemptat contra l'home en tant que home, no a l'individu en tant que adversari polític o ideològic, sinó com a ésser humà".
El segon esdeveniment que evocàvem en la nostra visita per Gdansk davant d'un impactant monument va ser la fi de l'era comunista. Per bé que en general s'atribueix a la caiguda del Mur de Berlín, el cert és que va començar cinc mesos abans amb les primeres eleccions lliures poloneses, que són les que veritablement van canviar el rumb de la història. Els polonesos tenen, sens dubte, molts motius per continuar defensant en el seu discurs la primacia de la insurrecció polonesa abans que l'alemanya.
I amb aquests sentiments vaig començar un seminari internacional sobre la justícia i el perdó, alhora que em preguntava si existien coses del tot imperdonables o si, per contra, no hi ha culpa suficientment greu perquè no pugui ser perdonada.
