Durant tot aquest temps des del govern central se'ns ha enviat un missatge molt clar: "Cal respectar sempre la legalitat vigent". Una opinió que, naturalment, comparteixo. I és cert que si existeix la norma jurídica és perquè es respecti, ja que en principi regula el marc mínim de convivència dels ciutadans. Ara bé, també és cert que amb el pas del temps no totes les lleis responen adequadament a aquestes necessitats, de manera que és lògic que quan això passi s'estableixi un nou marc de relació. Els sona?
Però aquest govern inamovible als canvis i que per activa i per passiva ens envia el missatge de respecte a la legalitat vigent es trobarà en un atzucac si la setmana que ve el Tribunal Europeu de Drets Humans d'Estrasburg (TEDH) es pronuncia sobre el cas Inés de los Ríos anul·lant l'anomenada doctrina Parot. Si és així, no li quedarà més remei que prendre's una bona cullerada del seu propi xarop, per més amargant que li resulti. I que consti que en un tema tan delicat com aquest no me'n puc alegrar.
Miraré d'explicar la situació de la manera més senzilla possible. D'entrada els avanço, un cop més, que a vegades els criteris jurídics no coincideixen amb els ètics i els morals. No em sento gens còmoda amb el resultat al qual es pot arribar, ho dic per endavant i constatant que la lesivitat d'un assassinat no es pot comparar amb la de cent. A més, suposarà un dur, duríssim cop per a les víctimes del terrorisme. Tantes campanyes antiterroristes que hem viscut i ara, paradoxalment, per falta de rigor en la revisió de les lleis, servirem als terroristes en safata una vergonyosa victòria. Però si les normes estan malament, el que hem de fer és canviar-les a temps i ser molt escrupolosos.
Henry Parot va començar una sagnant carrera delictiva el 1978, però no va ser detingut fins al 1990. Va ser condemnat a prop de cinc mil anys de presó per la seva participació en nombrosos atemptats entre els quals hi ha 26 assassinats i més de cent assassinats frustrats. Aleshores se'l va jutjar i se li va aplicar el Codi Penal vigent, que era del 1973 i que establia un compliment màxim de trenta anys de condemna.
Ja havien passat quinze anys des de la mort de Franco, s'havien reformat nombroses lleis penals, entre d'altres la llei orgànica general penitenciària. Però la reforma global del Codi Penal, discutida durant tota la dècada dels 80, no va veure la llum. Va caldre esperar fins al 1995.
El que ha passat ja aleshores es podia preveure. Si s'haguessin reformat les lleis a temps no hauríem arribat a la situació actual. Però aquest país funciona així: sempre s'espera que el temps resolgui les coses i, en aquest cas, no hi ha dubte que ha contribuït a empitjorar-les.
I així va arribar un dia del 2005 que Henry Parot va reclamar la seva sortida de la presó, acollint-se als beneficis penitenciaris que havia obtingut i a la redempció de penes pel treball. Es pot considerar injust -i jo ho veig igual- que un delinqüent condemnat per tants delictes tan sols complís una reclusió de vint anys. Però aquesta era la legalitat vigent en aquell moment i la irretroactivitat de les lleis penals és un principi constitucional.
Però hem de fer un salt a la història per comprendre-ho: l'anomenada redempció de penes pel treball era una institució que servia per escurçar la condemna d'aquelles persones sentenciades que desenvolupaven una activitat laboral en un centre penitenciari. Aquesta institució neix en el transcurs d'una Guerra Civil Espanyola amb una triple finalitat: buidar les presons sobrecarregades, obtenir un rendiment del treball barat i domesticar els interns.
Es va incorporar al Codi Penal el 1944 i aleshores era aplicable a qualsevol tipus de condemnat, independentment de la naturalesa del delicte comès. En l'article 100 s'establia que al reclús treballador se li abonés un dia de compliment de condemna imposada per cada dos dies treballats.
Anteriorment s'havia aplicat a nombrosos delinqüents, terroristes o no, de manera que, a través de l'acumulació de condemnes prevista en l'article 70, els trenta anys es consideraven com una única pena, i així els beneficis penitenciaris es descomptaven d'aquesta pena. El 2006 el Tribunal Suprem va considerar que era injust equiparar l'autor d'un sol delicte amb el condemnat a múltiples penes i establia una nova manera de precisar el compliment de les penes, aplicant els possibles beneficis a cadascuna per separat. És a dir, que els beneficis serien descomptats de cadascuna de les penes que s'anaven complint successivament, començant per la de més quantitat. Això sí, sempre fins a un màxim efectiu de trenta anys.
Tres vots particulars de tres magistrats van alertar que aquesta era una tècnica inèdita de desagregació no prevista en el text. Consideraven que "no era una relectura de l'articulat sinó una veritable reescriptura de l'article 70.2", ja que, en lloc d'apreciar la refosa de la totalitat de les penes imposades, assolint el límit màxim de trenta anys, s'operava directament sobre cadascuna de les penes individualitzades. I arribaven a la conclusió que "equivalia, ras i curt, a aplicar de manera tàcita i retroactiva en perjudici del reu l'article 78 del Codi Penal de 1995 en la seva actual redacció de la LO 7/2003".
La doctrina Parot va ser avalada pel Tribunal Constitucional el març del 2012. Això sí, amb cinc vots discrepants en entendre que no era lògica ni tenia base legal, i que a més lesionava el dret fonamental a la llibertat.
En aquesta situació, no sé què passarà dilluns, però aquesta situació pot afectar 137 presos d'ETA i una trentena de presos comuns, i caldrà aplicar la doctrina que emani de la sentència del TEDH.
