Els més vulnerables
Euskadi ha canviat. Aquestes eleccions han estat les primeres sense l'amenaça d'ETA, amb un triomf clar dels partits nacionalistes, amb 27 diputats per al PNB i 21 per a Bildu. Alguns sectors han considerat aquests resultats una autèntica aberració i n'han donat la culpa al Tribunal Constitucional -últimament sempre li toca el rebre- per la legalització de Bildu. Tanmateix, la realitat és que 276.989 persones van votar l'esquerra abertzale. S'obre la porta, doncs, a una nova etapa, i en aquest cas no tinc cap dubte que la preocupació principal d'aquesta força política serà la situació dels presos d'Euskadi.
Al mateix temps hi ha un altre escenari: el d'un món dolgut i carregat de sofriment que tem -no exempt de raó- caure en l'oblit. Em refereixo a les víctimes del terrorisme. Aquelles persones que, com deia Antonio Beristain, "esperen rebre el suport de sòlides conviccions i experiències personals perquè el bé triomfi sobre el mal, així com perquè la justícia superi la injustícia". Ans al contrari: aquest col·lectiu ara s'ha convertit en el més vulnerable i, en conseqüència, en el més necessitat d'amor, respecte i dignitat.
Per sobre de tot, entenc i comparteixo el dolor de les víctimes des del més profund respecte per la seva situació personal i col·lectiva. Però la desaparició d'ETA -encara que formalment no hagi deixat les armes- també planteja una reflexió diferent, en un món que per primer cop comença a respirar.
Tenim, doncs, en primer lloc, la qüestió del trasllat dels presos i, en conseqüència, el seu possible compliment de condemna en una presó més pròxima al seu territori. En aquest cas tinc pocs dubtes de caire legal i, malgrat que entenc la dificultat i la resistència d'alguns, cal acceptar que l'excepció era precisament la política de dispersió. Així doncs, un cop desapareguda l'amenaça del terrorisme, s'hauria d'aplicar la regla general de la llei general penitenciària, que no és altra que l'execució de la pena es compleixi en el propi territori per tal de facilitar la posterior reinserció dels presos. El mateix plantejament es podria aplicar a l'Audiència Nacional, que, creada el 1977 per jutjar delictes de terrorisme, als quals es van afegir altres competències per evitar que es considerés un tribunal especial, ara perdria en part la seva raó de ser.
Però el conflicte que de debò es planteja és el del compliment íntegre de les penes. Aparentment desapareguda la prevenció general (amenaça a la col·lectivitat) i facilitada la prevenció especial (resocialització) en la nova situació d'Euskadi, sembla que en la finalitat de la pena només hi ha l'element de la retribució; és a dir, la pura imposició d'un mal pel mal comès. Kant, a través del seu imperatiu categòric de l' haver de ser i d'una exigència incondicional de la justícia, ho explicava posant com a exemple una societat que visqués en una illa i hagués decidit dissoldre's i dispersar-se pel món. Què passaria amb els reclusos de la presó de l'illa? Kant considerava que encara que resultés del tot inútil per a la societat, el càstig s'havia de mantenir i s'havia d'executar fins a l'últim assassí reclòs a la presó de l'illa. En cas de no fer-ho d'aquesta manera, el filòsof alemany entenia que seria el mateix poble el que estaria participant en una injustícia.
Avui entendre que la pena tan sols pot fer la funció de retribució ja no és defensable. Entre altres coses perquè l'article 25.2 de la nostra Constitució estableix que les penes privatives de llibertat han d'estar orientades a la reeducació i la reinserció social dels condemnats. No exclou, doncs, altres finalitats, però sí que estableix una clara i directa prelació. En conseqüència, necessàriament haurem de plantejar-nos com fem front a aquesta situació, sobretot si es planteja un possible procés de reinserció que en un sentit molt ampli permetria que s'hi acollissin bastants presos.
En definitiva, doncs, no es tracta d'anul·lar els drets de les víctimes, de minimitzar el seu dolor o de pensar que se'ls pot forçar a oblidar i molt menys a perdonar. Res de tot això no es pot imposar, però potser sí que es pot aprofitar el moment per pensar en una profunda transformació de la justícia i de la convivència. Hem de reparar i dignificar les persones, i especialment els grups més vulnerables, que són sens dubte les víctimes. Però segurament l'única o la millor manera de fer-ho no sigui només a través del compliment de les penes. Sóc conscient que és un tema molt difícil en què no es pot demanar racionalitat als sentiments, com tampoc no es poden vulnerar les regles de l'estat de dret, però no hi ha res que ens impedeixi que també comencem a parlar en termes de justícia restaurativa, compensació del dolor o reparació de la víctima.
